Una república gaditana i al seu aire a Barcelona

Tan aviat com es traspassa el llindar, un vers de Manuel Machado escrit a la paret saluda el visitant: “Cádiz, salada claridad”. És la benvinguda a aquesta república autogestionada que funciona al seu aire, la Casa de Cadis (Sardenya, 277–279), on ha acampat un grup de persones que abans dormien en caixers, en estacions o bé al ras. Aquesta mateixa setmana, coincidint amb els dos mesos exactes de la seva ocupació, l’ajuntament de la ciutat andalusa, copropietari del local, ha anunciat que no executarà el desallotjament de la seu regional, situada en ple cabdell turístic de la Sagrada família, entre samarretes de Messi, restaurants de menjar ràpid i turistes extasiats per les fantasies de Gaudí.

La història va engegar el 9 de novembre passat, quan un comando de sense sostre, capitanejats per l’activista romanès Lagarder Danciu, va penetrar al recinte d’uns 700 metres quadrats, distribuïts en dues plantes, un caramel immobiliari que portava un munt d’anys en els llimbs de l’abandonament. Pel que sembla, entre 6 i 12; aquí les xifres ballen. Segons l’advocat que representa els okupes, Bernat Barceló, al registre consta que l’Associació Andalusa Casa de Cadis a Barcelona va disfrutar fins el 2012 del dret d’ús del local, propietat de l’Ajuntament de Cadis (70%) i de l’entitat financera Bancaja (30%). 

‘Welcome, sense sostre’

En qualsevol cas, aquell primer grup s’hi va instal·lar, i va anar arribant més gent de diferents nacionalitats, fins als 25 ocupants actuals, incloses dues famílies, mentre un centenar de persones es manté en llista d’espera. Ara, al frontispici de la Casa de Cadis un cartell resa ‘Welcome, sense sostre’, i onegen tres banderes a la llinda: l’estelada, la verd-i-blanca andalusa i l’anarquista. Al que va ser el despatx de l’expresident del centre regional, penjaven dos retrats, un del rei emèrit, Joan Carles I, i un altre del dictador Francisco Franco, imatges que els okupes, asseguren, van ofrenar al déu del foc.

Des que es van acomodar al centre, els indigents ja han rebut dues visites de la Guàrdia Urbana. La primera, amb l’ordre de parar unes obres per a les quals els faltava llicència: els ocupants estaven habilitant una zona de dutxes a la planta superior, i ja tenien pràcticament ultimada la fontaneria, instal·lat un mirall que van rescatar al carrer i enrajolades les parets amb rajoles blanques. En bona mesura, gràcies a les aportacions en metàl·lic del veïnat: uns 3.000 euros fins ara.

En la segona ocasió, la cosa es va posar més seriosa. Els agents van arribar amb una denúncia del jutjat per usurpació de la propietat, i allà va començar l’embolic. A través d’un vídeo penjat a les xarxes i en declaracions als mitjans, Lagarder Daciu, el portaveu dels okupes, va acusar el consistori gadità, governat per Podem, de pretendre expulsar-los. ¿Com? ¿Kichi, l’alcalde de Cadis, compromès en la lluita contra els desnonaments? ¿El Kichi mateix, que es defineix com a anticapitalista en el seu perfil de Twitter? La bomba.

No hi ha ordre de desallotjament

Contactat per aquest diari, el consistori de la tasseta de plata ha posat els punts sobre les is: no, José María González Santos, que així s’anomena l’alcalde, no es disposa a executar cap ordre de desallotjament. És més, el lletrat Barceló confirma que les dues parts han iniciat converses per trobar una solució, que podria desembocar en una “cessió temporal del local sense ànim de lucre”. Temporal, perquè l’espai està en venda i a la recerca de comprador, en una zona on el metre quadrat de segona mà arriba als 3.400 euros. Els ha de córrer pressa l’assumpte perquè l’Ajuntament de Cadis no va precisament sobrat de cabals.

Dimarts, la regidora d’Assumptes Socials a l’equip de govern gadità, Ana Fernández de la Fuente, va explicar que, si van actuar com van actuar, va ser perquè els Mossos d’Esquadra, advertits pels veïns de l’immoble, així l’hi van requerir, i, d’haver desatès la denúncia, l’Ajuntament de Cadis hauria incorregut en un delicte de prevaricació.

Així doncs, mentre es desfà l’embolic, l’illa de la Casa de Cadis segueix el seu propi pols, sota la batuta de Lagarder, que dimecres es va avenir a mostrar-nos la instal·lacions. L’activista romanès, un treballador social amb una llarga trajectòria en l’activisme i exmilitant de Podem fins que es va desenganyar, es mou com un peix a l’aigua dins de les xarxes, amb perdó per l’oxímoron, i el dia de la visita, a això de les deu del matí, ja tenia uns 2.000 missatges en el Whatsapp. “Volando voy, volando vengo”, cantava Camarón, gadità de San Fernando. Lagarder Danciu, per cert, acaba de publicar un llibre sobre les seves experiències, titulat ‘Sin techo. Caminando en un mundo que prohíbe sueños’, que es disposa a presentar dissabte que ve, a les 11.30, a Can Batlló (Constitució,19). El llibre i el seu projecte d’hostal per a indigents (@SenseSostreBCN).

L’okupada Casa de Cadis té un peculiar aire entre castrense i folklòric. Una mica militar perquè pengen a tot arreu cartells amb les tasques setmanals assignades a cada conveí o, per exemple, els torns per a l’ús de la rentadora (la llum la tenen punxada, però Lagarder, ràpid com una anguila, ja va ajuntant papers per al certificat de pobresa energètica). D’altra forma, sense una mica d’ordre i disciplina, seria impossible governar una casa amb 25 ànimes.

Fanals de forja i arrambadors de rajoles

El pintoresc nia en els motius andalusos que decoren les estades: fanals de forja, arrambadors de rajoles sevillanes a les parets, una barra de bar amb el seu sortint de teula, com les casetes dels pobles blancs. Presideix l’habitació dels homes un quadro, estil Romero de Torres, en què una dona amb el tors nu abraça una guitarra.

A mig matí, Haiber, l’encarregat del guarda-roba, posa en ordre les peces que els veïns del barri han anat donant, sabates amb sabates, pantalons amb pantalons, mentre una de les llogateres, una dona indonèsia, escombra els dormitoris i el saló. Dyah, que així s’anomena la noia, havia treballat de perruquera i esteticista, però es va quedar sense feina, i la vida se li va posar difícil. Com als albergs d’indigents no volen mascotes, va anar a parar a la casa, incapaç de separar-se d’Arli, el seu molt bordador gos.

La idea, explica Lagarder, és que la Casa de Cadis s’autogestioni mentre duri, que cada ocupant ofereixi el que sàpiga fer i que ningú s’hi quedi massa temps. Una ajuda, un sostre, en un moment de dificultat. De fet, tres persones ja han aconseguit allotjament fora de l’hostal, Jessica, María Ángeles i Josep, un cuiner a l’atur, que el 23 de desembre es va trobar que estaven precintant el pis en un dels quartos del qual vivia perquè l’arrendatària devia diversos mesos de lloguer. Tot i que ja ha trobat una altra habitació, Jordi continua acudint a preparar el dinar diari per a 15 comensals. Dimecres de la visita, espaguetis amb verdures.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Un altre dels visitants esporàdics del local és Enric Pons, de 84 anys, un veí que viu en un local just al costat, al número 281 del carrer Sardenya. Es dona la circumstància que Enric va treballar a la mítica editorial Bruguera dibuixant fons, acolorint l’obra altres historietistes i somiant un èxit amb el llapis que mai va arribar. Amb 618 euros de pensió, l’home se les veu i les desitja per pagar el lloguer a fi de mes, i viu a la llum de les espelmes per estalviar. Ara, no li falta un plat a la taula gaditana, els okupes li han arreglat la calefacció i s’encarreguen de promocionar la biografia que s’ha autopublicat, ‘El hombre del traje pistacho’. Ja estan pensant en una segona edició.