ERC, diàleg sense referèndum

APedro Sánchezno se’l pot criticar sempre i per tot. Si hagués volgut governar en coalició amb Podem i l’ajuda d’ERC, podia haver sigut investit fàcilment al juliol. Va intentar evitar-ho anant a unes segones eleccions, però li va sortir malament. Amb tot el que va dir en campanya sobre el problema de convivència a Catalunya o la seva promesa de reintroduir al Codi Penal els referèndums il·legals n’hi hauria hagut d’haver prou per recollir una part substancial de les despulles de Cs. No obstant, existeix un recel profund cap a la seva persona, que va començar amb el cèlebre «no és no» i va culminar amb la moció de censura amb el recolzament dels independentistes, que ha derivat en unantisanchisme visceral, cultivat amb ganes de guerra per la dreta, que ha impedit aquest transvasament de recolzaments. Des d’una lògica constitucionalista, al marge de les persones i les sigles, el que va passar el 10-N és un desastre. I per això al PSOE no li queda cap més remei que tornar sobre els seus passos. El PP no s’abstindrà amb Vox enganxat al clatell, excepte que Sánchez fos substituït per un altre socialista, i Espanya no pot anar a unes terceres eleccions sense posar massa coses en risc.

Després d’haver tancat un preacord amb Pablo Iglesias en un temps rècord, la qual cosa té la virtut d’haver trencat el pessimisme que es va instal·lar la nit electoral entre els seus votants, però també el defecte de mostrar clar i net l’oportunisme d’un líder l’altre, la qüestió és si ERC s’abstindrà per evitar que el front del ‘no’ sumi una majoria de bloqueig.

Probable no significa segur

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Falten moltes setmanes per a la investidura, que en política és massa temps, però el més probable és que Sánchez sigui elegit en segona volta. Si al setembreGabriel Rufián estava disposat a abstenir-se sense cap contrapartida, ¿per què ara hauria de votar-hi en contra? Ara bé, probable no vol dir segur perquè han passat moltes coses durant aquests mesos, des de la sentència del procés fins a uns resultats electorals que han enfortit JxCat i la CUP en detriment d’ERC (amb un 17% de vots menys que l’abril). Les tensions dins dels republicans són evidents entre els ‘intransigents’ i els ‘possibilistes’. Mentre el seu portaveu al Parlament, Sergi Sabrià, exigeix «amnistia» i «urnes» (autodeterminació) i les seves joventuts es mostren radicalment en contra d’investir Sánchez, el vicepresident Pere Aragonès es limita a demanar «un diàleg polític entre iguals» i Joan Tardà escriu articles a favor de no bloquejar.

Al final tot dependrà de si els republicans són capaços de definir una estratègia completament allunyada de la confrontació permanent i fins i tot violenta per mantenir viu el conflicte, en el sentit oposat al que pretenenQuim Torra i Carles Puigdemont. Més enllà de la retòrica autodeterminista,Oriol Junquerasi els condemnats saben que, tot i que la seva situació personal pogués millorar (amb indults o només amb mesures penitenciàries),el diàleg entre governs no conduirà mai a negociar el referèndum que volen. Recordin el famós «ni vull ni puc» de Mariano Rajoy. Doncs el mateix podria dir Sánchez, que la sobirania nacional tampoc es torba a les seves mans. La solució no passa per un diàleg únic, un concepte del qual se n’abusa tant que s’ha tornat fins i tot antipàtic, sinó que es duguin a terme molts diàlegs enquè ningú quedi exclòs. Diàlegs perquè la societat catalana curi les seves ferides i es guareixi, ja que va cap a una profunda decadència. La fractura social que continuen negant els independentistes, fins i tot els que aparenten ser moderats, és un error greu que cronifica el conflicte intern i encoratja les reaccions violentes.