Escenari electoral

Vox dinamita la dreta

El partit d'ultradreta ha impedit al PP recuperar-se com a clara alternativa de govern i limita els seus moviments, ja que denunciarà tot tracte de Casado amb Sánchez com una cessió vergonyosa

3
Es llegeix en minuts
Vox dinamita la dreta

El progrés de Vox el 10-N, que passa del 10,1% del vot (24 escons) al 15% (52), consolida el lideratge de Santiago Abascal i fractura de forma profunda el bloc de la dreta. El seu creixement deixa fora de combat Cs, el vot del qual cau del 15,8% (57) al 6,7% (10), resultat que ha provocat la dimissió del seu president, Albert Rivera. Alhora, Vox curtcircuita la recuperació del PP que dirigeix Pablo Casado. Aquest passa del 16,7% (66) al 20,8% (88), però queda lluny de les seves expectatives (100-110) i manté una competició renyida amb Abascal a diverses províncies, qui el supera a Múrcia i Ceuta. Vox, doncs, ha trencat els equilibris interns de la dreta espanyola en el seu profit i, com analitzarem, ho ha aconseguit amb el seu antisecessionisme català.

No obstant, el seu vot és volàtil. En les eleccions europees del 26-M va perdre gairebé la meitat del que va aconseguir el 28-A (va passar del 10,1% al 6,2%). A més, segons el CIS, al juliol va caure al 3,3% i a l’octubre, abans de conèixer-se la sentència dels líders independentistes, era el 7,9%. A la campanya electoral, Vox va vendre els seus temes (antisecessionisme, ‘invasió migratòria’, ‘guerra cultural’) amb oposició escassa: la dreta va orbitar entorn del seu discurs i l’esquerra el va utilitzar per mobilitzar els seus votants i va assolir el 15%. Ho va fer possiblement al capitalitzar l’oposició a exhumar el cadàver de Franco Franco i, sobretot, al secessionisme català. I és que Vox va ser el ‘partit del càstig’ de l’independentisme per excel·lència: va clamar per suprimir les autonomies, per declarar l’estat d’excepció a Catalunya i per empresonar el seu president. El PP i Cs van voler rivalitzar aquí amb Vox, la qual cosa –com veurem– va ser un error greu.

El PP tocat i Cs enfonsat

Cs ha perdut 2,5 milions d’electors, dels quals 1,5 haurien recolzat aPP i Vox, refugiant-se la resta en l'abstenció. Aquest resultat pot posar fi al quart intent de crear un partit frontissa entre el PP i el PSOE que faciliti la governabilitat del país sense recórrer a nacionalistes bascos i catalans. Aquest eventual fracàs de Cs, que engrandiria el camp de joc de Vox, se sumaria als precedents del Centre Democràtic i Social (CD) que va liderar Adolfo Suárez (1982-1991); del Partit Reformista Democràtic (PRD) que van apadrinar Miquel Roca i Jordi Pujol (1986); i d’Unió Progrés i Democràcia (UPyD) que va capitanejar Rosa Díez (2007-2015).

Per la seva banda, el PP queda seriosament afectat per l’ascens de Vox (que ara pot recórrer lleis al Tribunal Constitucional al superar els 50 escons i serà a la Mesa del Congrés). Li impedeix recuperar-se per ser una clara alternativa de Govern i limita els seus moviments, ja que Vox denunciarà tot tracte de Casado amb Pedro Sánchez com una cessió vergonyosa (especialment si és sobre Catalunya) per erosionar el seu vot. El PP, doncs, haurà de mesurar els seus passos.

Catalunya, la clau

Notícies relacionades

En la creació d’aquest escenari, Catalunya ha sigut central. Per comprendre-ho hem de tenir present que des de la dreta ha sigut recurrent la denúncia de l’amenaça secessionista i de dissenys conjunts del PSOE i nacionalistes perifèrics per liquidar l’Estat. El 2005 Mariano Rajoy va afirmar que amb el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero s’assistia «a un pla molt elaborat per al desmantellament de l’Estat segons les directrius que imposen algunes minories nacionalistes i molt particularment el Govern tripartit de Catalunya». I aquest juliol, Rivera va alertar de l’existència d’un «pla» de Sánchez per «liquidar l’Estat constitucionalista» amb una «banda» que incloïa els secessionistes que van recolzar la seva investidura.

Però el PP i Cs no poden portar tal argument a l’extrem, com fa Vox, doncs –al cap i a la fi– són partits de Govern i han de contenir el seu radicalisme verbal. En canvi, Vox obté el màxim rendiment del tema, ja que la defensa de la nació espanyola és la seva raó de ser i li queden lluny les responsabilitats de Govern. D’aquesta manera, el seu bel·licós antiseparatisme és el seu motor: justifica derogar les autonomies (eix del seu programa) i el seu populisme punitiu contra el separatisme (que plasma el lema «Torra a la masmorra») galvanitza els seus seguidors. Així les coses, Cs i el PP s’han llançat a una competició suïcida amb Vox en aquest àmbit: incapaços de superar-lo en radicalitat (la seva demanda d’aplicar l’article 155 resulta beata davant el discurs d’Abascal), han donat centralitat i respectabilitat al missatge de Vox i li han transferit part substancial dels seus vots. Aquesta nyap explica en gran mesura els resultats del 10-N i la patacada de Cs hauria de ser alliçonadora sobre això. Veurem si és així.