El dilema propiciatori

El principal cost de la repetició electoral no va ser en diners, que no hi ha sistema més barat que la democràcia, sinó en temps. No hi ha manera d’explicar per què van poder en dia i mig el que no van voler en sis mesos Sánchez i Iglesias, Pedro i Pablo, com s’anomenen ara en senyal de col·leguisme. Serà per això que ni Pedro ni Pablo van atendre la premsa, que només va poder fotografiar els seus somriures sense ocasió de preguntar-los què havia passat amb la desconfiança, com era que per acordar aquest text bàsic feia falta que fossin a les urnes per tornar més febles i amb l’extrema dreta multiplicada, per què aquesta vegada no es van enredar a les butaques i, sobretot, de quina manera el coco que no deixaria dormir els espanyols va poder convertir-se de sobte en l’home que guardava el son de tots. 

Es diria que la societat agraeix el desbloqueig tot i que arribi arrossegant, però agrairia també més sinceritat i menys relat, que potser d’aquesta en treuen alguna conclusió els alquimistes dels ‘trakings’ que coneixen la realitat per les enquestes i que van arribar a pronosticar 150 escons per al PSOE. Després dels mesos en la banalitat i amb Vox en 52 diputats, Sánchez i Iglesias afronten la responsabilitat ajornada de donar estabilitat a Espanya enmig de totes les incerteses: Brussel·les demana un ajustament de 6.600 milions i Catalunya es complica, a l’espera d’un probable avenç electoral i amb els probables president i vicepresident en desacord sobre les sortides al conflicte. El primer pacte a què arribin haurà de ser entre ells.

Serà, si els surt, el primer govern de coalició en democràcia; la primera aliança d’esquerres des de la segona República, però encara han d’atreure prou recolzaments i negociar bé l’abstenció que els falta: la primera reacció d’Inés Arrimadas allunya la possibilitat que sigui gràcies als seus 10 parlamentaris, que Sánchez preferiria abans que els 13 d’Esquerra. 

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Els números no deixen gaire marge i Gabriel Rufián ha dit que no es veu el dia de la investidura compartint vot amb Santiago Abascal, de manera que l’auge dels ultres potser serveixi per accelerar enteses entre aquells que vulguin aïllar-los com se’ls aïlla en altres parts d’Europa. Aquest dilema –o esteu amb nosaltres o esteu amb Vox– planejarà tota la legislatura i fins i tot pot propiciar-li majories a Sánchez, que no va parlar ahir de legislatura curta sinó de quatre anys. El dilema serveix també per al que d’ara endavant vulgui ser Ciutadans, malgrat que està atrapat pels acords de Madrid, Andalusia i Múrcia, comunitats on ha crescut Vox. 

Farà falta també que la idea que governin el PSOE i Unides Podem no alimenti aquesta retòrica de blocs tan cultivada i que està buscant la ultradreta. Seran crucials tant el to i les polítiques que executi aquest eventual executiu –afirma Iglesias que a l’extrema dreta se la combat amb polítiques més que amb paraules– com el rol que exerceixi Pablo Casado al capdavant del PP, a qui han deixat lliure el centre i que encara conserva una notable distància en escons amb Abascal per presentar-se com l’alternativa.