Anar al contingut

Anàlisi

El final d'un miratge

DAVID CASTRO

El final d'un miratge

Albert Sáez

Vox és, no ho oblidem, una escissió del PP

¿Què ha passat a la dreta? Ha millorat en escons i, sobretot, s’ha reorganitzat. Aparentment, a favor del Partit Popular. Però el cert és que la fragmentació ha arribat a la dreta més tard que a l’esquerra i ha deixat en pitjor lloc els populars. El més fàcil és pensar que tot és el resultat del desafiament independentista i dels desordres de les últimes setmanes als carrers de Barcelona. Hi té a veure, però no ho explica tot. El percentatge de Vox a Catalunya és la meitat que al conjunt d’Espanya. De manera que, si fos una mera reacció a l’independentisme, seria un fenomen més intens, per exemple, a la ciutat comtal, on el seu percentatge de vot representa una tercera part de la mitjana espanyola. Vox va irrompre en les eleccions andaluses. Un any i mig després de l’1 d’octubre català. I en un context d’esclat de la corrupció en els partits tradicionals que Ciutadans no havia desallotjat del poder, ni a Sevilla ni a Madrid. El més sorprenent no va ser la seva entrada al Parlament andalús, sinó que els de Casado i els de Rivera acceptessin els seus vots per fer fora Susana Díaz. Aquell dia li van obrir de bat a bat les portes de la democràcia malgrat el seu ideari il·liberal. I des d’aleshores no han parat de créixer.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

¿Com va ser possible que el PP i Ciutadans pactessin de manera tan natural amb Vox? La formació d’Abascal no deixa de ser una escissió dels populars, cosa que sovint oblidem. I condició poc freqüent en l’extrema dreta a la resta d’Europa. Els vots de Vox no són nous, són recuperats de l’abstenció, però havien sigut del PP des de la Transició. S’ha acabat el miratge. Durant anys, l’aparell de Génova va alimentar el discurs que fa avui l’extrema dreta. El mateix Abascal va tenir càrrec en l’administració d’Esperanza Aguirre. Molts dels diputats elegits diumenge provenen, per exemple, de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, que va ser un dels ariets de l’oposició al carrer a Zapatero. L’humus de Vox neix de la pèrdua de complexos dels fills i els nets del franquisme sociològic animats pel discurs de la FAES en temps d’Aznar amb la seva teoria que el cop d’Estat no va tenir lloc el 1936 de part de la dreta, sinó el 1934 de part de l’esquerra i els separatistes. Sobre aquest humus, les llavors d’Intereconomía (El gato al agua) o Libertad Digital van créixer a l’ombra de Mariano Rajoy, que molt aviat van batejar com a ‘maricomplejines’, el que ara Abascal anomena la ‘derechita cobarde’, que no combat, per exemple, la ideologia de gènere, un d’aquells fets alternatius amb què el trumpisme hispànic ataca els drets de les dones. Ciutadans també es va alimentar en aquest microcosmos per fer el salt de Catalunya al conjunt d’Espanya. Els Rivera i els Girauta van ser al seu dia estrelles d’aquest firmament. I allà van captar els seus votants com s’ha vist finalment.

Titllar Vox de feixisme o de franquisme és el principal error dels demòcrates en aquests mesos, perquè aquest tipus d’atac cohesiona el seu electorat, com ho fan el masclisme i l’antiindependentisme. A partir d’ara, la resposta ha de ser més complexa i l’ha d’encapçalar el PP i pagar-ne el cost corresponent. 

Temes: VOX Ciutadans PP