21 febr 2020

Anar al contingut

Després del 10-N

El crepuscle de Ciutadans

El crepuscle de Ciutadans

Javier Melero

Seria d'interès que el més que probable difunt relatés sense acritud com ha pogut un artefacte polític que semblava tenir-ho tot a favor acabar amb un tret entre les costelles

A l’inici de ‘Sunset Boulevard’ (’El crepúsculo de los dioses’, Billy Wilder, 1950) una veu ‘en off’, la veu d’un mort, comença la història. Es tracta d’un guionista de Hollywood, interpretat per William Holden, que ens explicarà en quina dramàtica seqüència d’esdeveniments es va veure embolicat per anhelar una piscina, ignorant que el seu preu podia ser tan alt, i per necessitar de 90 dòlars per no perdre el seu cotxe. El mort que pot parlar resulta un sensacional analista del seu propi passat i la seva irònica amargor, l’adequat contrapunt a la tragèdia.

Tot i que és difícil determinar si el que flota a la piscina és el cadàver de Ciutadans o un mero agonitzant arracada d’un boca a boca, seria d’interès que el més que probable difunt relatés sense acritud com ha pogut un artefacte polític que semblava tenir-ho tot a favor acabar amb un tret entre les costelles, la roba desmanegada i els trets embotits per l’agonia. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El més fàcil seria que perseverés en les consignes habituals i conclogués que només una sinistra conspiració ha pogut truncar una fulgurant carrera d’honors; que la massa no ha comprès la seva política de pactes, el seu rebuig de Sánchez, les seves aliances conjunturals amb Vox, però que el partit només necessita d’una lleu cura per continuar destil·lant modernitat, bon rotllo i esperança.  Tot i que això abundaria en un tòpic més que gastat: seria més cinematogràfic que lamentés, millor amb ombrívol cinisme, els seus errors capitals.

Un error després de l’altre

El primer, la renúncia al laïcisme. Ciutadans es va presentar com un partit laic, partint de la discutible premissa que els altres estaven condemnats per la mecànica emocional, oportunista o fanàtica, pròpia de les religions polítiques. Només Ciutadans estava destinat a aplicar a la política els principis de la raó i les conclusions objectives emanades de la ciència: ¡política i pensament il·lustrat al final de la mà! A través d’un vergonyant culte al líder carismàtic, de la repetició obsessiva de jaculatòries elaborades per la mercadotècnia i de la penalització del pecat de dissidència, Ciutadans ha acabat resultant el més teocràtic dels partits. Hi ha contribuït decisivament la sacralització de la bandera, la Constitució i la unitat d’Espanya (en termes certament xocants) i una satanització de qualsevol mecanisme de diàleg amb l’adversari (l’heretge) pròpia de la Santa Inquisició.

El segon, el seu abandonament de la socialdemocràcia, sobre el qual ja s’ha parlat molt i no fa falta abundar: Ciutadans s’ha comportat amb les ideologies com ho feia Groucho Marx al regalar un ram de flors a la seva estimada: «¡Quin ram de flors tan meravellós! El guardaré tota la meva vida...», deia ella. I responia Groucho: «Espero que no, perquè l’he llogat per dues hores».

El tercer, la traïció al mateix liberalisme que va dir adoptar. Liberalisme no és abaixar o apujar l’IVA als autònoms (per molt digne d’aplaudiment que sigui el recolzament a aquest sofert col·lectiu); això ho pot fer qualsevol partit sense el menor desdaurament. La columna vertebral del liberalisme il·lustrat és la política criminal, i en aquesta matèria Ciutadans no s’ha apartat gens ni mica de les tendències lliberticides que han propiciat les últimes ¡trenta! reformes del Codi Penal. En els últims temps, i de la mà del conflicte català al caliu del qual va créixer, ha arribat a impugnar l’aplicació del règim penitenciari comú i les seves corresponents progressions de grau als presos del procés. La Llei Penitenciària va ser la primera llei orgànica de la democràcia (1979) i va ser votada favorablement per totes les forces polítiques del Parlament, complint el mandat constitucional orientat a la reinserció. Suposo que ningú podrà negar l’arrelam impecablement liberal del principi d’igualtat  en l’aplicació de la llei, sigui quin sigui el destinatari de la seva conseqüència. Sent així, no quedaria res més (liberal fins a la medul·la) que receptar Constitució i Llei Penitenciària per a tothom: també per a Junqueras i els seus companys.

Potser aquest repàs del seu passat podria auxiliar el difunt o, almenys, dissenyar una bonica inscripció per a la seva làpida. Mentrestant, com a Norma Desmond (la trasbalsada Gloria Swanson que dispara al narrador a la pel·lícula), el bipartidisme descendeix per l’escala entre focus i càmeres amb expressió un tant al·lucinada, celebrant el seu incòmode retorn, mentre Vox i els altres extrems es llepen davant de l’atziaga maledicció que persegueix a l’espai del centre polític, del reformisme progressista, a Espanya.