És urgent parlar de laïcitat

Hem de parlar de Déu i de la seva presència a les institucions públiques. Tot i que ens considerem una societat que ha domesticat l’ordre religiós, la realitat està molt lluny de ser realment laica. Perquè l’Església catòlica té uns privilegis inaudits en democràcia i perquè a poc a poc aquesta situació s’està convertint en una debilitat del sistema. Si una confessió particular continua sent afavorida per l’Estat, serà molt difícil negar a altres religions els mateixos avantatges que té el catolicisme. És urgent debatre sobre aquesta qüestió per justícia però també perquè no ens podem permetre subvencionar organitzacions que defensen valors que van en contra dels principis fonamentals de la democràcia. 

Suposada aconfessionalitat

La Fundació Ferrer i Guàrdia explica molt bé el que ens costa el Concordat firmat el 1979 entre l’Estat espanyol i el Vaticà. En unes infografies de fàcil comprensió es desglossen els avantatges que avui dia no tenen raó de ser: exempció de l’IBI, impostos de successions i donacions, societats, assignació directa d’IRPF, despeses de conservació i restauració de patrimoni propietat de l’Església que, en canvi, és qui es beneficia en exclusiva de la seva explotació, una part important de l’ensenyament sufragat amb fons públics de caràcter religiós (incloent-hi algunes escoles que segreguen per sexes) i sacerdots pagats per l’Administració. La fundació calcula que el Concordat ens surt per uns 3.400 milions d’euros. No res. D’aquesta manera, la suposada aconfessionalitat recollida en la Constitució queda en paper mullat. No tenim un país laic que s’hagi separat definitivament de l’ordre religiós, però ni tan sols podem afirmar que es compleixi l’apartat tercer de l’article 16: «cap confessió tindrà caràcter estatal». És clar que a continuació també es diu que es mantindran les conseqüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i amb altres religions. Aquí és on cal una reforma que aposti per un Estat decididament laic, que no és el que persegueix tot el religiós com dibuixa aquesta caricatura tan difosa de cremaconvents, sinó que es declara, a la francesa, incompetent en la matèria i, alhora que protegeix les llibertats religioses, persegueix qualsevol privilegi d’uns credos per sobre d’altres.

La paradoxa de l’actual situació és que aquests privilegis es mantenen (i s’han mantingut amb governs de dretes i d’esquerres perquè ningú s’ha atrevit a tocar-los, ni tan sols Zapatero, que afirmava que «som laics i cada dia ho serem més»), malgrat la progressiva secularització de la societat espanyola. Només s’han de veure els feligresos que van a missa o les dades sobre pràctiques religioses per constatar que el poder eclesiàstic constitueix una bombolla que no representa, ni de lluny, la importància del catolicisme entre la població.

El camí de la laïcitat

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per acabar amb aquesta situació no s’ha optat per trencar el Concordat sinó per concedir privilegis aparentment semblances a altres confessions. Però el que reben entitats islàmiques, protestants o jueves és ben poc comparat amb els avantatges del catolicisme. Així, el 1992 la llei 26 establia un acord de cooperació entre la Comissió Islàmica d’Espanya i el Govern de l’Estat en el qual, entre altres coses, s’estableix que es podrà ensenyar islam a les escolesislam  (i que sobre els continguts de la matèria decidirà la Comissió) i exempcions fiscals semblants a les del Concordat. El problema és que aquesta llei comunitaritza els musulmans sense que ni tan sols ells ho sàpiguen i esborra del mapa tota diversitat o pràctica que quedi fora de les comunitats adscrites a la Comissió. No sabem quin islam s’ensenyarà ni qui ho farà i no queda clar que, a hores d’ara, es pugui impedir l’avenç del fonamentalisme islamista que està colonitzant els seguidors de Mahoma a Europa o que es pugui impedir la simple ingerència del poder religiós en la vida de les persones.

Però si una confessió té determinats privilegis és discriminatori negar-los a altres que els reclamin. Al meu parer, la solució no és repetir els errors del catolicisme amb l’islam sinó prendre una vegada per sempre el camí de la laïcitat. És l’únic que pot garantir que les creences particulars de cadascú no defineixin, determinin ni condicionin cap aspecte de la vida política i civil.