12 d’ag 2020

Anar al contingut

Al contraatac

Tot ens costa massa

NATHAN FRANDINO

Tot ens costa massa

Antonio Franco

Patim una gran debilitat i fragilitat democràtica. Això s'exterioritza contínuament, i el cas de Franco n'ha sigut un exemple més

La gent seriosa de tot el món considera que hem trigat massa a treure Franco del Valle de los Caídos. A més de dictador colpista va ser, tècnicament parlant, un criminal, un lladre i un agressor dels drets humans dels seus conciutadans. No mereixia un enterrament d’honor. Però han passat moltes dècades des de la seva mort i aquí ha faltat la normalitat democràtica suficient per efectuar abans aquest gest, que s’ha fet amb correcció i sense cap deix de venjança. L’opinió pública internacional s’ha quedat de pedra quan en ple 2019 ha sentit el sarcasme de gent que deia que no calia tanta pressa i cançonetes assegurant que fer-ho reobria les ferides dels vencedors de la guerra civil i que era, fins i tot, una profanació. No ha entès, així mateix, que se suportés sense resposta el cinisme desvergonyit de la família Franco, que va arribar a intentar colar en l’acte una bandera feixista. Els espanyols podem explicar a aquests estrangers que aquesta família viu psicològicament crescuda per la impunitat amb què se’ls deixa menjar i lluir –a nets i besnets– amb els diners i els béns amuntegats per l’anomenat ‘caudillo’, que en realitat només va guanyar honradament el seu sou com a militar.

El cas de Franco és només un exemple més. Aquí tot el que està relacionat amb l’esperit de les llibertats li costa massa al nostre poble, molt castigat al llarg de la història i sempre maltractat pel poder polític i els seus tradicionals aliats del món eclesial i la justícia subordinada. En l’aire que respirem hi sura molt temor. Hi ha covardia dels líders i covardia col·lectiva, com en aquest cas, però la definició més precisa del que vivim és que patim una gran debilitat i fragilitat democràtica. Això s’exterioritza contínuament.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Un exemple recent del que descric el vam tenir en la nostra incapacitat d’organitzar una veritable aliança progressista tot i que existien els escons parlamentaris necessaris per construir-les. Però va avortar. Crec que va ser decisiva la por de molestar el pensament conservador en qüestions com el replantejament territorial (quan l’actual ha quedat curt), la modernització de la justícia (desplaçant d’una vegada les famílies i clans que la controlen des del règim anterior) i el canvi dels paràmetres econòmics i laborals per fer polítiques diferents després que l’‘austericidi’ ens han portat a consolidar més desigualtats que mai.

Aquí tot ens costa massa. Un altre exemple: a la Catalunya actual ja és impossible intentar definir i diferenciar el que és i no és violència. Això arriba a l’extrem que els directors d’orquestra d’un moviment essencialment pacifista es permeten estimular-la i considerar-la positiva sense que el seu propi món s’hi rebel·li.