21 febr 2020

Anar al contingut

L'exhumació del dictador

Cuelgamuros: i després de Franco, ¿què?

JOSE LUIS ROCA

Cuelgamuros: i després de Franco, ¿què?

Xavier Casals

Afrontem un repte difícil: saber si un conjunt arquitectònic franquista pot convertir-se en un espai democràtic

El trasllat de les restes de Franco al cementiri del Pardo és el primer pas perquè el Valle de los Caídos, segons va afirmar el PSOE el febrer del 2018, «es reconverteixi en espai per a la cultura de la reconciliació, de la memòria col·lectiva democràtica, i de [...] reconeixement de les víctimes de la guerra civil i la dictadura». ¿És possible canviar el simbolisme franquista del recinte en aquest sentit? Considerem que aquest propòsit no és fàcil per tres raons.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

¿Tindrà prou recolzament el canvi del Valle de los Caídos? Materialitzar aquest projecte requereix un consens polític ampli, cosa que avui és molt complicada. El PSOE ha fet bandera de les «polítiques de la memòria»: el 2007 José Luis Rodríguez Zapatero va promoure la llei de memòria històrica, i el 2018 Pedro Sánchez va donar nova empenta al tema al decidir exhumar Franco. Però l’esmentada norma va tenir l’oposició del PP i –per raons diferents– d’ERC, i va sumar 185 vots a favor i 135 en contra. Llavors els populars van recolzar despolititzar el Valle de los Caídos, però no la llei, cosa que es va traduir en la falta de pressupost durant el Govern de Mariano Rajoy. I l’agost del 2018, el PP i Ciutadans es van abstenir en la decisió d’exhumar Franco perquè el Govern ho va fer amb un decret llei (cosa que suposa «extraordinària i urgent necessitat»). Igualment, Pablo Casado ha afirmat que no gastaria «ni un euro» en aquesta iniciativa. Aquest panorama indica que crear l’esmentat centre d’interpretació a Cuelgamuros pot tenir un desenvolupament erràtic segons el Govern de torn.  

Guerra civil i identitat política

¿El record de la guerra civil dificultarà el projecte? L’exhumació de les restes de Franco ha evidenciat que la vigorosa «memòria republicana» de la contesa coexisteix amb una altra dels vencedors també robusta. Així, el record de la guerra civil té una ‘mala salut de ferro’. Segons una enquesta d’‘El Mundo’ del 21 d’octubre, un 18% de ciutadans són indiferents a exhumar el dictador, un 42,8% són favorables i un 35,6% contraris, identificant-se aquests últims amb votants de la dreta: Vox (81%), PP (77%) i Cs (48%). I és que la contesa conclosa el 1939 conforma actualment un element potent d’identitat política. Ho va il·lustrar la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, a l’al·ludir a una hipotètica crema d’esglésies «com al 36» després del trasllat del cos de Franco. De fet, l’oposició de la família del dictador a aquesta decisió ha situat la seva figura en el debat públic durant any i mig. En aquest marc sorprèn que el CIS no faci preguntes sobre Franco des del 2008, ja que ignorem si influeix el seu llegat. Aquesta cultura política guerracivilista revela la dificultat de fer de Cuelgamuros un «lloc de memòria» conforme amb una relativa pluralitat ideològica.

¿És la millor solució per al futur de Cuelgamuros? A aquests problemes s’afegeixen els que ofereix el mateix Valle de los Caídos, començant per la necessitat d’apartar de l’altar major la tomba del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, i continuant amb el relleu del prior benedictí Santiago Cantera, atesa la seva bel·ligerant oposició a exhumar Franco. Amb aquesta finalitat el Govern estaria ja maniobrant perquè l’arxidiòcesi de Madrid es fes càrrec del lloc. El tema econòmic ocupa un altre important capítol, ja que mantenir el recinte requereix 1.836.325 euros anuals, que inclouen els 340.000 que reben els seus monjos benedictins (segons dades del 2017). Potser els ingressos del turisme pal·liaran aquest problema, ja que la polèmica que va crear el trasllat del dictador va disparar les visites, que van passar de 283.277 el 2017 a 378.875 el 2018. Aquell any van aportar 1,89 milions d’euros a Patrimoni Nacional, que regenta el monument. No obstant, el 2011 es va estimar que rehabilitar-lo requereix una injecció de 13 milions d’euros.

A aquestes qüestions econòmiques substancioses s’afegeixen altres de més difícil maneig relatives als 33.833 difunts que hi són enterrats, la identitat de més d’un terç dels quals s’ignora (12.410). ¿Accediran els seus familiars a mantenir allà les seves restes? Plantegem aquesta pregunta perquè si avui són familiars de republicans que desitgen retirar els seus cossos del lloc, demà poden ser els parents de franquistes qui ho reclamin.

En definitiva, assistim a l’inici d’una remoció del Valle de los Caídos de final incert a l’afrontar un repte difícil: ¿Pot un conjunt arquitectònic franquista convertir-se en un espai democràtic? Aquesta iniciativa pot topar aquí amb obstacles tan enormes com la creu de 150 metres d’altura que presideix el lloc.