Exhumació del dictador
Enredats en el franquisme
A les cunetes d'Espanya encara esperen a ser desenterrades les víctimes de la infàmia. Ara que el dictador abandona el seu colossal mausoleu seria el moment de posar punt final a tant silenci
zentauroepp50476366 191019175213
Les restes de Franco es preparen per emprendre el vol. Més de 40 anys haurà costat desterrar-lo al silenci de la mort particular, lluny de creus presumptuoses, cúpules monumentals i pelegrinatges de vergonya.
Aquests dies, la Generalitat de Catalunya ofereix als familiars de persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura la possibilitat de participar en el Programa d’identificació genètica. N’hi ha prou amb sotmetre’s a una prova gratuïta de recollida de l’ADN i la mostra es podrà comparar amb les dades genètiques de les restes exhumades de persones desaparegudes. En cas de coincidència, els familiars podran decidir la destinació de les restes.
La família de Franco demana honors militars en la reinhumació del dictador: interpretació de l’himne nacional complet, arma presentada i una descàrrega de fuselleria o una salva de canonades. Les famílies dels desapareguts només reclamen unes restes per poder donar un comiat particular al seu mort.
L’última humiliació
Uns volen rescatar els seus del silenci imposat. D’altres, els nets de l’home que va allargar la guerra per aixecar-se al poder (si encara no ho han fet, corrin a veure ‘Mientras dure la guerra’), volen un redoblament de tambor i l’última humiliació del país que va devastar el seu avi. El Govern ja ha anunciat que una democràcia no ret homenatges a dictadors. Si no hi ha canvi de plans, les restes de Franco seran portades en helicòpter al cementiri de Mingorrubio, al districte d’El Pardo, a Madrid. Allà reposen, en la tranquil·litat de l’oblit, Carmen Polo i altres jerarques del franquisme. Tant de bo fos tan senzill enterrar la seva herència.
No ens mereixem tanta prevalença d’un règim cruel i gris
L’espantall del franquisme continua viu. Ara agitat per uns. Ara remenat per d’altres. No ens mereixem tanta prevalença d’un règim cruel i gris. ‘Franquista’ s’ha convertit en el qualificatiu preferit d’aquells que no volen discutir amb els diferents. A Catalunya, rebre el premi és senzill, basta amb assenyalar les contradiccions de l’independentisme. En canvi, el títol no sempre s’hereta. El sobiranisme lluu a les seves files a més d’un fill i net de col·laboradors enriquits per aquell passat al qual diuen combatre. ¿Hauran renunciat a la seva herència familiar?
En qualsevol cas, l’exercici de revisar ascendents és estèril. Els fervors ideològics no sempre es transmeten entre generacions. És més, la història és plena de fills rebels. I burxar en el bàndol dels avis propis o aliens és un exercici d’estultícia superlativa. Bàsicament, perquè la immensa majoria dels qui van combatre tan sols volien sobreviure, tornar a casa seva i oblidar-se d’una maleïda guerra que ni havien provocat, ni desitjat. A més, hi ha moltes maneres de perdre o guanyar una guerra. Hi ha els qui sempre surten guanyant. N’hi ha prou amb saber apropar-se a la victòria.
Llum o ombres a l’antull
¡Quin ús més desastrós fem de la memòria! Només ens hi aproximem per engrandir-nos, sempre triant el record que més ens afavoreix. Llum o ombres a l’antull. Penso ara en l’honest exercici de Javier Cercas a ‘El monarca de las sombras’, en què l’autor pacta amb la seva herència particular de la guerra. Es necessita molta valentia per afrontar i reconciliar-se amb una memòria familiar situada alsantípodes del mateix pensament polític.
La Transició va mirar de tancar malament i ràpidament el passat. No és una crítica, probablement es va fer com es va poder. Però al llançar paletades de silenci sobre tanta mort, també es va crear abonament per a les llegendes, mitificant gestes que no van ser mai tan boniques com llueix la seva estampa en la memòria reinventada. El pitjor és veure com es joguineja amb aquell passat per trenar-ho amb el present. I així, un moviment encoratjat per un govern, uns mitjans públics i associacions subvencionades crea l’artifici d’estarencara combatent en una guerra pretèrita. Això sí, triant per a si el bàndol més fotogènic.
Dijous passat, a Barcelona van jugar al gat i al ratolí una marxa ultra i una altra autodenominada antifeixista. La immensa majoria dels mobilitzats, en un bàndol o en un altre, eren molt joves. Els ultres van rescatar del cementiri de la història la ‘rojigualda’ franquista i les seves veus van entonar un ‘Cara el sol’ que feia pudor a mort. Un secessionista va rebre una pallissa d’un grup ultradretà. Un ultra que portava un ganivet va ser apallissat per independentistes. Un bàndol i un altre, portats per la ignorància, l’èpica o per totes dues, semblaven voler ressuscitar una guerra civil que només va portar misèria i dolor.
A les cunetes d’Espanya encara esperen a ser desenterrades les víctimes de la infàmia. Ara que el dictador abandona el seu colossal mausoleu seria el moment de posar punt final a tant silenci. Els que van morir per la perversa ambició de Franco també han de rebre el seu particular acomiadament. Tots, hereus de vencedors i vençuts, ens mereixem donar sepultura a un passat que s’entossudeix a enredar-se als nostres peus. Busquem, plorem, acomiadem-nos i traguem-nos els uniformes dels morts. Ja no hi ha aprest a les seves robes, tan sols la fetor dels finals tristos.
