Anar al contingut

Després de la sentència del procés

Catalunya al divan

Catalunya al divan

Antón Costas

La sortida d'aquesta situació només pot venir d'unes noves eleccions que facin possible un nou govern que, a més dels vots dels seus, aconsegueixi el consentiment dels que no l'han votat

Sospito que els esdeveniments d’aquest octubre del 2019, malgrat la seva espectacularitat i conseqüències negatives sobre el futur econòmic i social de Catalunya, són políticament menys greus que els que vam viure l’octubre del 2017. 

No voldria que em veiéssiu banalitzant els actes de bloqueig de la vida col·lectiva i de vandalisme a Barcelona. De cap manera. Però fa dos anys a Catalunya i la resta d’Espanya hi havia por d’un allunyament traumàtic de la unitat política. Ara hi ha dolor i consternació, però no por d’aquesta mutilació.   

Era esperable que la sentència judicial sobre els actes de setembre i octubre del 2017 portés una fase de dol i protesta. Però no que derivés en aquest nihilisme autodestructiu.  

Cop al capital productiu

En tot cas, ens hem de fer una pregunta. ¿Què esperen aconseguir els dirigents polítics que, com Quim Torra, es posen al capdavant d’aquesta protesta? ¿Qui pretenen ferir? ¿L’Estat? ¿La imatge internacional d’Espanya? En realitat, estan tirant pedres sobre la nostra pròpia teulada. Mireu la decisió de Seat. O el deteriorament de la imatge de Barcelona. Si el 2017 es va donar un cop mortal al capital financer i corporatiu català, ara s’està donant al capital productiu, als llocs de treball i al benestar present i futur dels catalans.

Hem tocat fons, però ara el risc és posar-nos a furgar

Hem tocat fons, però ara el risc és posar-nos a furgar. Si no deixem de fer-ho, ens farem molt mal. Avui som un país sense cohesió social ni política. Un país bloquejat emocionalment, moralment i psicològicament. Un país al divan.

¿Què ens ha portat fins aquí? Hi ha quatre trets que ho expliquen:

PrimerHi ha una majoria electoral sobiranista, però sense majoria social. Des de les eleccions catalanes de 1980 hi ha, de mitjana, un 47% de ciutadans que abans votaven opcions nacionalistes democràtiques, constitucionalistes i autonomistes, i que ara voten en clau sobiranista. Aquesta majoria electoral sense majoria social es produeix a causa que, com la Constitució no va saber abordar el retard econòmic i social del món rural espanyol, el va compensar donant-li més influència política als seus vots. 

Segon. La majoria electoral sobiranista no té líders amb autoritat política i moral per aconseguir el consentiment de la majoria social no independentista per governar. Per això avui el Govern no pot negociar en nom de tots els catalans. Una limitació que legitima els governants espanyols per no fer res.

Tercer. Els partits que representen la majoria social no sobiranista no aconsegueixen articular una majoria electoral alternativa. No només perquè la llei electoral els perjudica, sinó perquè la seva mútua aversió ho fa impossible. Una nova llei electoral que equilibrés millor el vot rural i urbà possiblement no erradicaria aquesta aversió.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Quart. Hi ha una àmplia i profunda desconfiança cap a l’Estat a Catalunya. La seva pràctica desaparició de la vida econòmica, social i cultural catalana en les tres últimes dècades és un fenomen singular. Va deixar de ser un element territorialment equilibrador per convertir-se en una força centrípeta. Això ha allunyat les classes burgeses i professionals catalanes de l’Estat. I ha debilitat el pes electoral dels partits estatals a Catalunya. Avui, aquestes classes burgeses i professionals coquetegen amb el sobiranisme mentre miren amb enveja cap al País Basc buscant un PNB català capaç de governar amb els socialistes.

Noves eleccions

Si a aquests quatre factors afegim el ressentiment social amb la falta de solucions a la crisi social, tenim el caldo de cultiu per a l’aparició d’una cultura de la protesta permanent i el bloqueig.  

¿Què fer? La falta d’autoritat política i moral de l’actual president de la Generalitat és un tràiler creuat al mig de la carretera. S’ha d’apartar. Però no veig coratge en els dirigents independentistes per fer-ho. La sortida només pot venir d’unes noves eleccions que facin possible un nou Govern que, a més dels vots dels seus, aconsegueixi el consentiment dels que no l’han votat. Un govern que pugui dialogar, negociar i pactar en nom de tots els catalans amb el Govern d’Espanya.  

D’altra banda, el president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, hauria de continuar resistint les pressions per a mesures políticament traumàtiques. L’únic que farien és augmentar el dol, i que més catalans s’hi afegissin.

I, mentrestant, tot i que no ens abracem, intentem almenys ser més amables amb la democràcia. Només així podrem treure Catalunya del divan.