Els 'Kantoreks' catalans

A ‘Sin novedad en el frente’, l’obra mestrad’Erich Maria Remarque  sobre la primera guerra mundial, aquest descriu un personatge secundari però important. És un mestre, Kantorek, que arenga els estudiants perquè s’allistin. Remarque el descriu com «un home petit i sever, amb levita grisa i cara de musaranya» que en les hores de gimnàstica preguntava amb ulls humits i veu tremolosa si tothoms'allistaria. Remarque explica que qui s’hi resistia era qualificat de covard.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A Catalunya n’anem sobrats; des de les institucions i els partits, desd’ultrasubvencionades tribunes, des de cenacles onanistes amplificats per un exèrcit de bots i palmers, són ‘nerons’ de saldo, que es cobreixen d’una pàtina de pedanteria que passa per intel·lectualitat (o de demagògia disfressada de proximitat). N’hi ha per a tots els gustos, però la seva característica comuna és, com a la novel·la, una sentimentalització del conflicte i la guerra, i certa glorificació estètica de la violència. 

Després de la sentència era previsible una reacció de ràbia per part dels qui han sigut alimentatsràbia  contínuament de falses expectatives per aquests ‘Kantoreks’. El mateix dia, alguns d’ells –els imagino amb el seu pijama de pelfa i la seva copeta de vi mirant el mòbil– instaven la gent a resistir fins al final a l’aeroport, malgrat que els mateixos organitzadors de la marxa ja l’haviendesconvocat. D’altres –que imagino d’una manera similar– feien bromes i facècies sobre les penes. Tots hauríem de reflexionar sobre què hem fet per contribuir al clima actual, però les responsabilitats no són les mateixes, encara que sovint es pretengui ridiculitzar els moderats a fi de fer-los callar. Perquè el final de la descripció del mestre hagués de ser un avís per a navegants: «Ningú pressentia el que anava a passar. Els més raonables eren, sens dubte, la gent senzilla i pobra; de seguida van considerar la guerra com un desastre, mentre que, al contrari, els acomodats no cabien a la pell d’alegria; i no obstant, ells, millor que ningú, en van poder preveure les conseqüències».