20 febr 2020

Anar al contingut

Després de la sentència

Moment emocional (i electoral)

Moment emocional (i electoral)

Rafael Jorba

Només la fermesa en la defensa del principi de legalitat i de les regles de joc pot obrir, en segona instància, la porta de la política i la de les presons

La Sala Segona del Tribunal Suprem ha dictat sentència. El seu president, Manuel Marchena, va rebre una ‘patata calenta’ de la política –o del dèficit de política– i la torna ara a la política en forma de sentència: «No ens incumbeix oferir –ni tan sols, suggerir o insinuar– solucions polítiques a un problema de profundes arrels històriques». Doctors té el Dret Penal per avaluar-la. Apuntaré només tres consideracions generals: és ferma en els tipus, modulada en les penes i individualitzada a les conductes que atribueix als 12 processats.

En tot cas, s’obre un temps nou: la gestió de la sentència, però primer, uns i d’altres, l’hauran de digerir. Dit d’una altra manera, la seva gestió política futura dependrà del temps de digestió que s’inicia ara: de l’abast de la resposta a Catalunya i del seu impacte en les eleccions del 10-N en el conjunt d’Espanya. Entrem de ple en un moment emocional (i electoral). El moment emocional estava ja anunciat: les forces independentistes havien advertit en les resolucions parlamentàries que la sentència «només pot ser d’absolució» i havien alertat de «la legitimitat de la desobediència civil i institucional».

L’abast de la protesta social

El moment emocional i la campanya impediran la gestió política de la sentència, però s’espera que no compliquin o, fins i tot, torpedinin la seva gestió futura. L’abast de la protesta social es mesurarà no tant pel nombre de ciutadans que es mobilitzin com pel caire que prenguin les mobilitzacions. Paradoxalment, si el moviment s’allarga en el temps i redueix la seva base de recolzament, el marge de sinistralitat augmentarà de forma exponencial, sense que pugui descartar-se allò que els francesos anomenen un ‘accident de parcours’. Atenció amb els tsunamis: no són democràtics; són devastadors.

No obstant, és al terreny polític on el Govern en funcions actuarà sense contemplacions davant de la menor temptativa de «desobediència institucional» per part del Parlament, del Govern i del seu president. El clima electoral, amb el PP, Ciutadans i Vox redoblant l’aposta contra els «colpistes» i la «banda de Sánchez», no deixa marge de maniobra al president candidat. La suma del moment emocional i de la campanya electoral donarà com a resultat una altra escalada en la subhasta identitària que encoratja el nacionalisme català i l’espanyol, amb els ciutadans –d’un signe i d’un altre– com a ostatges emocionals de la licitació.

Superat el moment emocional (i electoral), arribarà el temps de la política: la gestió de la sentència i del contenciós polític de fons. Paradoxalment, només la fermesa del nou Govern de torn a Espanya contra la via unilateral –la que sanciona la sentència– i la defensa de les regles del joc de la democràcia parlamentària –la via del diàleg, la negociació i el pacte en el marc de la llei– poden obrir, en segona instància, la porta de la política i la de les presons.

La flexibilització del règim penitenciari

Sí, tard o d’hora es contemplarà la flexibilització del règim penitenciari i, en el seu cas, mesures de gràcia, però aquestes només podran posar-se sobre la taula si no s’ha cedit al terreny dels principis. Sí, tard o d’hora haurem d’escriure, amb més èxit que Joan Maragall, una altra versió del seu ‘Ciutat del Perdó’, però el nou Govern de torn a Espanya només podrà atendre aquesta petició, indispensable per a la normalització política i social a Catalunya, si ha sigut inflexible en la defensa del principi de legalitat. Qualsevol cessió no seria entesa com un signe de magnanimitat sinó just el contrari: de debilitat.

La magnanimitat només pot ser el resultat de la fermesa, però no d’aquella actitud timorata que el federalista quebequès Stéphane Dion anomena estratègia de l'acontentament: «Els secessionistes no volen poders per unitats; volen un país nou. Reben cada concessió com un pas més cap a la independència». Entre els perills que enclou aquesta estratègia, Dion n’assenyala un: «El risc de perdre de vista l’interès públic com a element de motivació de les reformes. Ja no es modifiquen les polítiques per tal de millorar la qualitat dels serveis públics, sinó amb l’esperança d’acontentar els secessionistes».

En resum, passat aquest moment emocional (i electoral) només la fermesa en la defensa de les regles de joc pot permetre que la democràcia espanyola encarrili el problema polític de fons, aprofiti el marge de flexibilitat que ofereix el règim penitenciari i estudiï fins i tot mesures de gràcia amb aquells que, com certifica la sentència, no van respectar al seu dia aquestes regles de joc.