¿Què premia un premi?

Peter Handke (Griffen, Àustria, 1942) acaba de ser guardonat amb el premi Nobel de literatura 2019 per, en paraules del jurat, la seva obra influent, que, amb enginy lingüístic, ha explorat la perifèria i l’especificitat de l’experiència humana. Després d’haver llegit bona part del que s’ha publicat aquests dies entorn de l’oportunitat de premiar un autor que ha sigut criticat per algunes de les seves manifestacions polítiques, ens situem de nou davant una polèmica clàssica: ¿Podem separar l’apreciació d’una obra de la personalitat del seu autor o de les seves manifestacions extraliteràries? ¿Què és, exactament, el que premia un premi, l’autor o la seva obra?

Recapitulem. L’escriptor austríac és autor d’una vasta obra literària que abasta la narrativa, el teatre, la poesia i l’assaig des de l’any 1966, i ha rebut nombrosos guardons des de llavors. ¿Què l’ha portat a agrair el premi dient que l’Acadèmia Sueca «ha estat molt valenta»? Més enllà de gustos personals i dels criteris literaris que hagin tingut en compte els 18 membres del jurat, és evident que sense les polèmiques públiques sobre les seves manifestacions entorn de la guerra a l’antiga Iugoslàvia no estaríem aquí. De fet, ja va passar una cosa semblant l'any 2006, quan va acabar renunciant al premi Heinrich Heine de la ciutat alemanya de Düsseldorf per evitar la polèmica, i el 2014, al rebre el premi Ibsen de teatre a Noruega.

En el costat equivocat

En aquesta ocasió, i per tractar-se potser del premi internacional de més notorietat i millor dotat del món, amb 830.000 euros, el ressò de les crítiques s’ha amplificat en la mateixa proporció. El primer ministre d’Albània i el president de Kosovo, els escriptors Joyce Carol Oates i Salman Rushdie, i el filòsof eslovè Slavoj Zizek han criticat la concessió del premi. M’interpel·la especialment la veu del PEN International en afirmar que «el premi Nobel de literatura no només reconeix les obres literàries i la destresa d’un escriptor, sinó que també legitima tot el treball de l’escriptor, incloses les obres que comenten temes d’actualitat».

Handke va criticar els bombardejos civils a Sèrbia durant la guerra de Iugoslàvia i va assistir (fins i tot va adreçar unes paraules) al funeral del líder serbi Slobodan Milosevic el 2006. Aquestes intervencions constitueixen, per als seus detractors, una falta de respecte als seus conciutadans i situar-se clarament en el costat equivocat de la història, mentre que també trobem interpretacions que les contextualitzen (com ell mateix ha dit) en la seva ascendència eslovena per part de mare i el seu amor per Iugoslàvia, i en una voluntat expressa de fugir de la demonització sèrbia davant els bosnians i dels plantejaments maniqueus inherents a les guerres i a les simplificacions dels mitjans de comunicació.

Esbrinar la veritat

Notícies relacionades

De Costa a Lleó XIV, més Europa

Kallifatides, Europa, ‘Paradiso’

Tampoc som davant d’un cas aïllat: Günter Grass o Jorge Luis Borges van ser fortament qüestionats per les seves vinculacions polítiques, però sempre s’ha imposat la vàlua de l’obra per damunt de l’opinió sobre l’autor. ¿Què diuen els seus editors en català (de l’obra actualment disponible), que comparteixen, a més, el fet de ser grans editors i persones d’un compromís polític reconegut? De fet, en cap d’aquests llibres hi ha referències als temes de la polèmica, és clar, i sí que encaixen bé amb el fet de situar-se en els marges a què es refereix el Nobel. Diu Laura Huerga: «‘La gran caiguda’ (Raig Verd, 2014) és una reflexió sobre la solitud i sobre la distància entre realitat i ficció. Això és el que m’interessa de Handke, el risc que accepta a l’hora d’escriure, la provocació de fer una literatura diferent». De la mateixa manera, el ‘Poema a la durada’ (Cafè Central, 2015) és per Antoni Clapés «una manera de narrar que és una mena de vagareig –pel món, pel sentit de la vida, per l’escriptura. ¿Handke és abominable perquè va assistir al funeral de Milosevic on va pronunciar unes paraules en les quals, crec recordar, va afirmar que era allà perquè s’ho qüestionava sempre tot i cercava la veritat?»

És evident que una opinió política que no comparteixes pot incomodar la lectura d’una obra, però, si no preservem la literatura com a obra de creació i no ens hi centrem a l’hora de jutjar-la, ¿no estarem també posant en qüestió la llibertat d’expressió del seu autor? Sé que en aquesta peça hi ha moltes més preguntes que respostes. Potser tornant a la «perifèria i l’especificitat de l’experiència humana» de Handke, podem recordar aquells versos de Heinrich Heine: «Per esbrinar la veritat, cal contradir els homes».