Anàlisi

La meva crisi és més gran que la teva

3
Es llegeix en minuts
marcosl45639870 soccer football   fc barcelona training   ciutat esportiva j181027114300

marcosl45639870 soccer football fc barcelona training ciutat esportiva j181027114300 / ALBERT GEA

Tot i que els seus equips ocupin els dos primers llocs de la Lliga, tant els seguidors del Reial Madrid com els del Barça reconeixen sense dissimular que els seus s’estan desenvolupant molt per sota de les expectatives. Diuen que els falta la solidesa necessària per anar mínimament tranquils en la Champions. Saben que ni Zidane ni Valverde han trobat encara l’alineació bàsica que proporcioni garanties.

Zinedine Zidane, a la ciutat esportiva del Madrid / PIERRE-PHILIPPE MARCOU (AFP)

En aquestes simultànies crisis de joc i resultats, com tantes altres vegades, l’únic consol és precisament la situació de l’altre; els ambients estarien notòriament més enrarits a les dues ciutats i els dos entorns si el principal rival hagués iniciat la temporada anant com un coet. 

L’esquerda oberta

Als dos bàndols la veritable competició és estimativa: ¿la nostra crisi és més gran que la seva? o ¿la nostra crisi és millor, perquè és més suportable, perquè té una possible solució menys llunyana? Perquè les dues inestabilitats són de diferent naturalesa tot i que superficialment s’assemblin. La del Barça és més psicològica. Està relacionada amb les il·lusions frustrades al no reincorporar-se Neymar per recuperar una davantera devastadora, a la por per la lentitud d’adaptació de Griezmann, i a la sensació d’inseguretat que provoca en tota l’estratègia defensiva l’edat i la davallada cada vegada més perceptible de facultats físiques que pateixen els ja no eterns Piqué Busquets.

En els dos casos la pèrdua d’unes potser únicament mil·lèsimes de segon en la velocitat d’acció han obert l’esquerda que separa d’una banda la competitivitat absoluta i de l’altra l’atzar en el desenllaç de cada jugada perillosa. En aquest mateix capítol de la psicologia col·lectiva culer figura com cada inici de temporada la preocupació per la sostenibilitat de Messi en el seu altíssim nivell de ser capaç de resoldre amb la seva visió, els seus desbordaments imaginatius i els seus gols decisius els partits encallats. Aquesta setmana ha aclarit, en canvi, que no corre risc la seva continuïtat al Barça.

Gerard Piqué, demanant seny en el clàssic / JORDI COTRINA

Fora d’això, Valverde fa la seva feina amb indiscutible sentit comú. Després d’assentarSemedo, prova recanvis joves a l’eix de la defensa, efectua assajos i rotacions en un centre del camp on considera peces bàsiquesDe Jong i Arthur, i busca en el rutilant però irregular Dembélé i en la seva troballa d’Ansu Fati els complements per al teòric trio titular en què a Luis Suárez li comencen a sobrar anys i quilos. L’equip encara no està ben cuit, possiblement per la inexistència d’una pretemporada lògica i fonamentadora tal com va denunciar obertament Messi, però es forneja amb possibilitats d’estar aviat a punt, tot i que desconeguem si tindrà la consistència necessària per competir de veritat amb els actuals llops famolencs i intensos de la Champions.

El Madrid, sense brúixola

La crisi del Madrid és diferent, perquè és de falta de brúixola. A Zidanealguns dies li salven els partits només Benzema i els descarts que Florentino no va aconseguir vendre (James i Bale) i que ell no incloïa en el seu projecte de joc. Hazard de moment és bo però no suficient, Jovic actua poc i el madridisme canviaria sense vacil·lar el seu Vinicius (exaspirant a succeir Pelé) pel nostre Fati

Notícies relacionades

Els grandets del mig del camp (Modric i Kroos) no estan per a batalles de 90 minuts ben sostingudes contra els equips que actuen amb molta velocitat i alta intensitat, que són més del que sembla. Ramos, per la seva part, ja és més emblemàtic que segur tot i que recorri a les seves porqueries habituals, en les quals tant l’ajuda Casemiro. A més, hi ha la consciència de pecat.

Cada vegada que el tècnic francès mira cap a la seva pròpia porteria ha de tenir el remordiment d’haver sigut injust i feble a l’acceptar la marginació i sortida del millor porter que tenia (el lleig Keylor) perquè estèticament no li agradava a l’‘ésser superior’. Amb la matèria primera noble que té a la seva disposició va aconseguint punts, però fins ara no acobla res. Aquest tipus de crisi no té res a veure amb la del Barça: és més gran i més àmplia. El Madrid dona la satisfacció que va per davant en això.