Anar al contingut

Després de la sentència del procés

GRAF6408. MADRID, 13/02/2019.- Imagen tomada de la señal institucional del Tribunal Supremo de los acusados (de izda. a dcha, por bancadas) el exconsejero de Empresa de la Generalitat Santiago Vila; la exconsejera de Gobernación Meritxell Borrás; el exconsejero de Justicia Carles Mundó; la exconsejera de Trabajo Dolors Bassa; la expresidenta del Parlament Carmen Forcadell; el presidente de Ómnium Cultural, Jordi Cuixart; el exconsejero de Territorio y Sostenibilidad Josep Rull; el exconsejero de Presidencia Jordi Turull; el presidente de de la Asamblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez; el exconsejero de Interior Joaquim Form; el exconsejero de Asuntos Exteriores Raül Romeva y el exvicepresidente de la Generalitat Oriol Junqueras, durante la segunda jornada del juicio del procés en la Sala de Plenos del Tribunal Supremo, en el que están acusados doce líderes independentistas por el proceso soberanista catalán que derivó en la celebración del 1-O y la declaración unilateral de independ

EFE

Tornar a fer política

Carles Campuzano

S'equivoquen, i molt, aquells que puguin pensar que una sentència 'exemplaritzant' forma part de la solució a la qüestió catalana

La sentència del Tribunal Suprem contra els líders socials i polítics independentistes tancarà un cicle polític i n’obrirà un altre. Cal veure si aquest nou cicle estarà orientat a sortir del pou on ara estem atrapats o, al contrari, es continuarà cavant per aprofundir en la crisi institucional en la qual vivim immersos des de fa ja diversos anys. En qualsevol cas, i des del punt de vista polític i jurídic, la sentència serà històrica. En aquesta ocasió l’adjectiu no està de més.

D’una banda, la sentència determinarà la consideració penal dels fets esdevinguts l’octubre del 2017. Si la sentència confirma les imputacions del jutge d’instrucció i la fiscalia de rebel·lió i sedició, la duresa de les penes deixarà un panorama respecte al conflicte polític entre Catalunya i l’Estat molt difícil de gestionar. D’altra banda, si la sentència es mou en aquesta direcció, incorporarà una concepció legal de la idea de violència extremament àmplia i, per tant, molt inquietant per a un sistema democràtic que necessàriament requereix sempre de vies per canalitzar els malestars socials i els projectes alternatius a l’ordenament vigent. L’autoritarisme polític o jurídic mai han resolt cap problema. Al contrari. Les respostes autoritàries o agreugen el problema o retarden la seva solució. S’equivoquen, i molt, aquells que puguin pensar que una sentència ’exemplaritzant’ forma part de la solució a la qüestió catalana.

Poques raons per a l’optimisme

Raons per a l’optimisme, ara com ara, en tenim poques. La sentència irromprà en la campanya electoral de les quartes eleccions espanyoles en els últims quatre anys. Serà l’esdeveniment polític més rellevant i impactant del moment i marcarà el to i el contingut del temps electoral espanyol. De moment, el gruix del sistema de partits espanyols ha decidit competir en el terreny de la mà dura contra l’independentisme. En qualsevol cas, la qüestió catalana explica el bloqueig del sistema polític espanyol, des de la pèrdua de la majoria absoluta pel PP de Rajoy el 2015, i continuarà sent el primer problema polític a la taula del pròxim president del Govern d’Espanya.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Però, a més, la irrupció de la qüestió de la violència, a escassos dies de la sentència, mitjançant la denominada operació Judes, dirigida des de l’Audiència Nacional, ha enrarit de nou, si era possible més, l’ambient social i polític. Les irregularitats de les detencions, les filtracions interessades que la fiscalia ja ha sol·licitat investigar, l’espectacularitat de l’operació policial i les acusacions desproporcionades de l’Audiència Nacional han commocionat amplis sectors de la societat catalana. Caldrà veure què queda de tot això, però la crisi de confiança d’una part del país amb el sistema institucional s’ha agreujat. I tot això ha permès que, de manera absolutament irresponsable i en el context precisament de la campanya electoral, els dirigents polítics espanyols parlin amb una enorme frivolitat de la violència a Catalunya. Semblaria com si alguns d’aquests dirigents esperessin, efectivament i com veritables aprenents de bruixot, una derivada violenta del moviment independentista per enfortir la seva formació electoral i legitimar el seu discurs radicalitzat i incendiari.

Un nou cicle

La malaptesa d’algun dirigent independentista i la falta de lideratges efectius en el moviment els ha facilitat la feina. En la mesura que el risc de desbordament violent existeix sempre en qualsevol conflicte, la posició política del sobiranisme davant qualsevol insinuació de violència ha de ser d’una contundència total, sense cap tipus d’ambigüitat  i la pedagogia del lideratge polític en favor de l’acció política democràtica i el civisme i el respecte a l’altre, com a actituds definitòries del tarannà del país, constant i continuat.

Deia que la sentència començarà un nou cicle. Cert. Hauria de ser el cicle del tornar a fer política, no el de continuar en la confrontació i el bloqueig. Un nou cicle per encarar les solucions democràtiques i àmplies que el país necessita. Propostes noves, a Catalunya, comença a haver-n’hi. Propostes amb les quals, sense renunciar a res, es busquen sortides al conflicte, sense guanyadors ni perdedors. A les Espanyes, de moment, no les sentim ni les llegim. En aquest context, si la política és el que ens convé, la política haurà de trobar sortides a les conseqüències judicials de la sentència. L’amnistia, els indults, la reforma del Codi Penal hauran de formar part de la solució. Amb presos, tot el que necessitem fer esdevé gairebé impossible.

*Exdiputat al Congrés.