Vindicació de Còmmode

No de tot el regnat del feble, cremat, covard i estimat fill de Marc Aureli, sinó dels seus primers anys. Va ser bo des de l’ascens al tron, als dinou, fins a l’intent d’assassinat. Tothom ha vist el film ‘Gladiator’. La gran majoria s’ha empassat que el noi va liquidar el seu progenitor i la resta d’infames mentides de la trama. Va fer de gladiador, sí. També va matar centenars de bèsties ferotges a la sorra amb una inusual destresa, però abans havia mirat de ser digne de la pesant herència del seu pare, apreciat per la història malgrat els seus plagis i resums escolars de la filosofia estoica. Segons un dels més preclars historiadors de l’imperi romà, el clàssic Edward Gibbon, Marc Aureli, guerrer incansable i governant tingut per prudent i rellevant, no només es deixava entabanar amb una extraordinària facilitat pels que fingien virtut i cobria d’or el despreniment impostat, sinó que convertia en deessa la seva dona, cràpula insaciable, mentre lloava la seva fidelitat per escrit per a memòria eterna i patrocini dels cornuts que paguen la despesa i es fan el suec.

No satisfet amb allargar 14 anys la guerra amb les tribus germàniques, fins a trobar la mort al camp de batalla, aquest general tingut per pensador exemplar no va dubtar un sol moment, malgrat el punt de partida de la pel·lícula, a compartir els honors de l’imperi amb un nen malcriat irresponsable i estult, incapaç de suportar la càrrega del poder omnímode que, en efecte, va heretar sense necessitat d’usurpar. Malgrat això, Còmmode va instaurar una pau generosa i de llarga durada a les fronteres més perilloses de l’imperi i, clausurats els camps de batalla, va tornar a Roma, on va ser rebut amb un triomfant entusiasme popular. El Còmmode de després de l’atemptat fallit és un emperador absent, un dissolut que organitzava orgies amb centenars de boniques i bonics joves esclaus, la descripció coetània de les quals, si fos divulgada per Hollywood, deixaria bocabadats els més promiscus del segle XXI.