Som avions sense pilot

Coincideixo amb una opinió que va expressar i va raonar l’altre dia a TV-3 Josep-Lluís Carod-Rovira: l’independentisme no arribarà enlloc si continua avançant sense una direcció política realista. Ell no va voler precisar-ho més, però crec que la majoria dels teleespectadors vam entendre que lamentava com manegen les regnes del moviment Carles Puigdemont i Quim Torra al costat d’aquestes dues realitats assembleàries no controlades democràticament pels ciutadans catalans que són l’ANC  i els CDR. 

Hi afegeixo alguna cosa. Aquests protagonistes poden portar eficaçment la direcció política de la venjança contra els errors abusius de la policia espanyola i dels polítics que hi eren al darrere. I mostren molta capacitat en la direcció política del maneig de les emocions de més de la meitat dels catalans, que són els sobiranistes més un ampli conglomerat de decebuts, enfadats i discrepants de la política espanyola que no ho són. Però en les coordenades internes i externes en què ens movem hi ha una evidència: sense un alçament violent frontal o sense una llarga actuació política de gran ‘finezza’, l’independentisme pot aconseguir crear un enorme caos, provocar més reacció enèrgica de l’altre costat i generar una dramàtica decadència del país, però no aconseguirà convèncer l’altra mitja Catalunya i tampoc aconseguirà la secessió.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La direcció política és essencial. Jordi Pujol la va exercir bé –malgrat el seu corrupte rerefons– en la reconstrucció de la identitat catalana i la recuperació de la llengua. El nostre problema és que ara la falta d’aquest tipus de direcció no és només del sobiranisme. No la tenen tampoc els federalistes de Catalunya (que potser tenen a les seves mans la sortida menys traumàtica per a la situació) i a sobre són escassos i sense força (especialment perquè el PSC no aconsegueix introduir aquesta convicció en el PSOE). Espanya mateixa no té una direcció política que empenyi clarament cap als paràmetres en els quals seria possible una solució de convivència lleialment acceptada per una majoria àmplia dels catalans i una majoria de la resta dels espanyols.

Jugar net

Pedro Sánchez i una part de moment no majoritària del seu partit voldrien anar cap aquí, però vacil·len. Comuns, Podem i el seu univers, PNB i altres formacions perifèriques, també. Però hi ha una altra Espanya que ha de ser convençuda, i la dreta no té una direcció política que vulgui conduir-nos a certa estabilitat estatal. Els que hi manen són els que més s’assemblen a Puigdemont, Torra i l’ANC  en aquesta crisi. Així, tots ho tenim malament per a bastant temps i la qüestió és resistir sense deteriorar més les coses per cap dels dos costats. Però no siguem pessimistes: les coses poden ser més portables del que sembla si tots juguem més net que fins ara.