Un 1-O marcat per la sentència del procés

 L’1 d’octubre del 2017 es van creuar totes les línies vermelles a Catalunya. El Govern de la Generalitat, incomplint el marc constitucional i estatutari, d’esquena a la meitat dels catalans i amb el recolzament d’una lleu majoria parlamentària, va celebrar el referèndum per la independència. El Govern espanyol presidit per Mariano Rajoy, emparat per processos judicials iniciats dins de l’Estat de dret, va ordenar una acció policial en alguns col·legis electorals desproporcionada, fora de lloc i incomprensible. La imatge dels antiavalots de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional reprimint una multitud pacífica, en molts casos composta per famílies i avis, va donar la volta al món i enterboleix les relacions entre una part important de la ciutadania catalana i les forces de seguretat de l’Estat, com la recent operació Judes ha tornat a fer patent.

La tardor calenta del 2017 no va començar l’1 d’octubre, sinó el 6 i el 7 de setembre amb les votacions al Parlament de les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica; tampoc va acabar l’1-O, sinó que es va allargar fins a la declaració unilateral d’independència del 2017 i la posterior aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució i la consegüent suspensió de l’autonomia. Però en l’1-O van confluir els ingredients que marquen la crisi institucional i política catalana: la incapacitat del Govern espanyol i català no ja de negociar, sinó simplement de parlar; la deriva unilateral del Govern; l’estratègia de l’independentisme d’augmentar la tensió per forçar una negociació; la judicialització d’un problema polític, i la difícil posició de les forces de seguretat en un conflicte eminentment polític que es dirimeix en gran mesura als carrers d’una societat, la catalana, dividida.

Per desgràcia, avui veiem alguns dels mateixos elements que fa dos anys. En plena precampanya electoral se succeeixen les amenaces d’aplicació de l’article 155, sense que els qui així ho propugnen aclareixin quina il·legalitat ha comès l’actual Govern perquè una mesura d’aquest tipus sigui necessària. A Barcelona, l’independentisme aixeca el to i incrementa la tensió institucional en vigílies de la sentència del Tribunal Suprem als líders polítics i socials del procés.

«Desobediència» ha substituït «referèndum» com la paraula fetitxe entre l’independentisme, sense que ningú expliqui en què consistirà aquesta desobediència igual que fa dos anys ningú sabia explicar què passaria després de celebrar-se el referèndum. La imminència de la sentència ha marcat l’aniversari de l’1-O, igual que va ser present en les mobilitzacions de l’11-S i en les reaccions a l’operació Judes i ho està (i ho estarà) en la precampanya de les eleccions espanyoles. A falta de conèixer la sentència dels jutges, segueixen en vigor les paraules amb què acabava l’editorial d’EL PERIÓDICO del 2 octubre del 2017: «Només hi ha una sortida, encara més apressant una vegada s’han creuat totes les línies vermelles: diàleg polític i responsabilitat dins del marc legal del qual es van dotar una amplíssima majoria dels catalans. Totes les altres coses condueixen a l’abisme».