Anar al contingut

El segon aniversari de l'1-O

La lliçó que no es vol aprendre

La lliçó que no es vol aprendre

Josep Martí Blanch

Massa persones i col·lectius continuen treballant, 24 mesos després, en escenaris de rendició de l'enemic

Tertúlia de Jordi Basté a RAC-1. Passen pocs minuts de les nou. A través dels monitors de televisió de l’estudi els tertulians observem escandalitzats les imatges de l’oprobi policial amb què s’inicia la jornada. Violència, aferrissament contra ciutadans indefensos. Rabia, impotència, alguna llàgrima. Aquest és el meu primer record de l’1-O dos anys després. Ningú ha demanat disculpes des de les institucions de l’Estat per aquella orgia gratuïta de violència, l’única fins a la data en tot el procés. I ho haurien de fer. No ho faran.

Com també les hauria de demanar el sobiranisme per alterar les regles del funcionament democràtic de la nostra societat, aprovant el 6 i 7 de setembre unes lleis caciquistes que pretenien consagrar el valor referendari que l’1-O no podia tenir al saber-se ja llavors que no comptaria amb el mínim de garanties i que no podria ser cap altra cosa que un nou 9-N. Disculpes que també s’haurien de referir a la vergonyant declaració d’independència del 27-O, feta contra la meitat de Catalunya (la constitucionalista) i prenent el pèl a l’altra meitat (la sobiranista). Aquestes disculpes tampoc existiran.

Temps de bojos

Els dos paràgrafs que ha llegit fins aquí són suficients perquè a un l’afusellin, dialectalment, dues vegades. ¿Es pot ser un perillós colpista separatista i alhora un botifler traïdor? En aquests temps de bojos que ens toca viure a la vista està que sí. Accepto de bon grat els dos qualificatius, sobretot perquè el perfil dels qui habitualment els profereixen fa que un els rebi com un elogi.

El febrer del 2018 posava el punt final al llibre ‘Como ganamos el proceso y perdimos la república’. En les últimes pàgines apuntava l’error de situar l’anàlisi posterior dels fets de l’octubre del 2017 en els termes de vencedors i vençuts: “Todos van perdiendo al haber sobrevalorado sus puntos fuertes y menospreciado los del adversario”. L’evolució dels fets no ha alterat la validesa de l’asseveració. Tots, sense cap excepció, continuem perdent. I la llista de passius guanyarà pes en els pròxims dies.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Massa persones i col·lectius, 24 mesos després de l’1-O, continuen treballant en escenaris de rendició de l’enemic. Escric ‘enemic’ a consciència, perquè per als qui somien en capitulacions no existeixen els adversaris. Prengui com a exemple el vergonyós exercici de nacionalpopulisme de la portaveu de Ciutadans, Lorena Roldán, en l’últim ple del Parlament en què intentava treure profit dels crims d’ETA a Vic. O l’últim manifest dels Comitès de Defensa de la República («serem nosaltres els qui farem tremolar l’enemic»), que podríem ignorar, tractant-se de persones que no són a l’orla de representació institucional i política, sinó fos perquè compten sempre amb el recolzament explícit del president de la Generalitat, Quim TorraCom ha escrit en aquest diari Joan Cañete Bayle, massa gent competint per crear o agreujar problemes en lloc d’intentar arreglar-los.

Res del que ve en els pròxims dies, particularment la sentència, provocarà canvis substancials en el fons d’aquest assumpte. Podem enfangar-nos una mica més, o potser molt més, però, anant com anem de fang fins als garrots no podrà considerar-se una novetat. El pou pot fer-se més profund, però, com que ja vivim en el seu interior, no notarem gaire la diferència.

¿Com podem escapar del forat en el qual ens trobem – sobiranistes i constitucionalistes, Espanya i Catalunya– des de fa dos anys? El primer és acceptar resignadament que no és possible sortir-ne. Almenys, ara per ara. Sí que seria raonable esperar que es deixés de cavar cap a baix. Però fins i tot aquest objectiu tan humil és demanar massa, tenint en compte qui són els que tenen la pala entre les mans.

Les eleccions generals i el 155

N’hi ha hagut prou amb la convocatòria d’unes noves eleccions generals perquè el 155 torni a convertir-se en la principal oferta electoral dels partits d’àmbit estatal amb representació al Congrés –amb l’excepció de Podem–. Alhora, el sobiranisme ha estrenat una nova religió d’un únic manament, la «desobediència civil massiva». Ningú vol adonar-se que ni un 155 rere un altre acabaran amb l’independentisme ni que el nou catecisme de la desobediència civil servirà per a una altra cosa que no sigui afegir més frustració i dolor al sobiranisme.

De l’octubre del 2017 els contendents haurien de tenir apresa una lliçó: hi ha situacions en què ningú guanya i tots perden. Lluny d’interioritzar l’aprenentatge, el discurs que s’escolta amb més força i més claredat continua sent el dels jugadors disposats a persistir en errors ja comesos. Continuen cavant en direcció oposada a la sortida.