Litúrgia

Tenim un munt d’exemples d’actuacions irregulars, desaforades i fallides de les forces de seguretat. Grans desplegaments mediàtics i una nul·la entitat penal de les accions que es persegueixen. Amb això vull dir que, de la mateixa manera que no podem assumir la innocència cega del detingut, és il·lícit pensar immediatament en la seva culpabilitat. I, molt menys, extreure de la detenció una sèrie de responsabilitats o de criminalitats hipotètiques i futures. I, encara menys, estendre aquesta sospita a tot un col·lectiu o a una institució. El que sí que es pot denunciar és la forma. És a dir, una operació que, des del primer moment, conté la sospita d’un entramat narratiu que va més enllà d’una detenció preventiva. Actius principals de la democràcia han trontollat aquests dies, com ara la presumpció d’innocència.

I, per descomptat, també cal denunciar els escarafalls. No s’hi val la barroeria d’ensenyar fotos dels atemptats d’ETA. És una indecència moral. I tampoc no és plausible que l’activisme –lícit com a tal– formi part de l’acció de govern. En una situació crítica, la litúrgia és potser l’últim bastió contra el caos. I és, ara com ara, un paisatge que s'agrisa.