El trauma de l'1-O

Era un referèndum de veritat. Així ho asseguraven Puigdemont, el Govern, les associacions independentistes, la propaganda, els ‘influencers del procés’ i els mitjans afins. Es passava de puntetes per la vulneració dels drets de la minoria parlamentària. Les lleis dilapidades eren objecte de burla. També els ‘piolins’. Hi havia la plena convicció que es votaria. Un nou 9-N.

En un exemple de mobilització pacífica excepcional, més de dos milions de persones van acudir al reclam d’aquestes urnes de plàstic. I es va desencadenar una tempesta de passions. Un sotrac emocional de dimensions colossals. D’una banda, el malbaratament sentimental d’haver-ho fet possible, d’expressar un anhel que es creia inabastable (i ho era). De l’altra, la brutal i inexplicable actuació policial.

Va passar l’inesperat. El que creien que no podria passar. L’1-0 va suposar una commoció inassumible. I Catalunya es va convertir en ferida.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No s’entén la deriva social actual sense mirar a aquell dia de fa dos anys. No només per les conseqüències judicials que ha tingut per als seus líders, sinó per l’experiència traumàtica que ha suposat per a bona part de la societat. El viscut o el vist (en aquestes imatges que es repeteixen en bucle), va deixar en una amplísima part de la població la vívida sensació d’amenaça: Van venir i ens van pegar. Eren policies. Enviats per un govern. L’Estat, diuen els meus polítics. ¿Què puc esperar d’aquest Estat?

Res. Almenys, res de bo. La meitat de Catalunya només entén l’Estat com a òrgan de repressió. Sota aquest prisma, les detencions dels suposats radicals independentistes són arbitràries i la Policia Nacional i la Guàrdia Civil són violentes forces d’ocupació. Durant el judici de l’1-O vam poder seguir les declaracions de policies i de manifestants. Tots dos parlaven de por. Però d’una por que no es reconeix. A Catalunya, la ferida està esfilagarsant l’empatia, la capacitat d’entendre l’altre. La insensibilitat no ha deixat de créixer. I un govern capitanejat per Quim Torra només l’impulsa.