Un país paralitzat

El debat de política general hauria de ser un dels moments més importants i solemnes de la vida política del país. Així ho ha sigut durant molt temps. La voluntat d’autogovern a Catalunya s’ha materialitzat, entre d’altres, en el desenvolupament d’institucionalitat amb consciència de gairebé-Estat (fer com si fóssim). I per tant, amb actes amb una important càrrega alhora simbòlica i substantiva. L’exercici d’una espècie de gimnàstica estatal (emulant la llibertària gimnàstica revolucionària) que, per la via dels fets, anava avançant en la construcció de país.

És evident que avui dia tota aquesta pràctica ha quedat sota mínims. La utilització politicopartidista de les institucions ha minvant la seva fortalesa. D’una banda, la devaluació s’ha produït per part d’aquells que van creure que exigües majories parlamentàries justificaven tirar endavant deixant enrere mig Catalunya. D’altra banda, els que van apostar per la judicialització de la vida política. I no només em refereixo als processos penals als líders independentistes amb un eminent sentit de venjança, sinó també a la pràctica quotidiana desenvolupada a les institucions i, en concret, al mateix Parlament. Una dinàmica activada a cop d’amenaces i querelles. Crispació.

Tot això és cert. Però hi ha més coses. De cap manera podem reduir els processos polítics a encerts o errors personals i de l’acció política. Pesen tant o més certs condicionants de fons i llarg recorregut. La voluntat recentralitzadora iniciada durant el segon Govern d’Aznar a cop de receptes sortides del forn de la FAES. La sentència del Tribunal Constitucional retallant part de l’Estatut i reinterpretant una altra part de l’articulat. La falta d’inversió a Catalunya i l’oblit en el mapa de les infraestructures. Les interpretacions restrictives del repartiment competencial. La utilització política i arbitrària del finançament autonòmic. I un llarg etcètera que ha anat corcant la nostra institucionalitat.

Avui tenim un país paralitzat, sense govern que governi ni parlament que legisli. Una comunitat política embussada en el post-procés en la qual imperen passions tristes i desànim generalitzat (alguns s’han quedat enganxats en la lògica de la tensió). Unes institucions i una ciutadania que esperen una temuda sentència. La situació és excepcional i greu: membres d’un govern elegit democràticament i líders de representatives organitzacions socials a la presó o en l’exili. Estem en un moment d’impàs. I el debat de política general només podem situar-lo en aquest context.

Notícies relacionades

Torra afirma que «Catalunya va bé» i guarda les seves cartes davant de la sentència

Un debat ple de palla

S’ha tancat una etapa de la història de Catalunya i en caldrà obrir una altra, de futur i esperança. Necessitem menys dinàmiques frontistes tipus Torra o Roldán (cada vegada, per cert, més minoritàries en la societat i en la política catalana). Però també necessitem menys teories de la fractura que fan furor a Madrid. Explicar el contenciós com un problema de convivència no només és faltar a la veritat sinó que estableix les bases a una futura gestió del conflicte miop i desenfocada. Perquè sense gestionar la qüestió dels presos i exiliats i sense començar a entrar en el fons de la crisi del model autonòmic, serà molt difícil reconduir i normalitzar el nostre funcionament institucional.

*Professora de Ciència Política i Vicedegana de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona.