A sopluig

Aquest estiu s’han mort moltes persones ofegades. En circumstàncies que podríem qualificar de normals, és a dir, sense la presència sobrevinguda de tempestes, onatges o ventades. Sense que es pugui parlar, en general, de temeritats.  Persones que han mort mirant de salvar-ne d’altres, persones grans que han patit un atac, algunes persones que s’han enfrontat absurdament al mar sense ser conscients de la traïdoria d’unes aigües que semblen plàcides.

Aquest cap de setmana, però, A Platja d’Aro, hem assistit a la mort més terrible, la més trista. Encara no se saben del cert les circumstàncies, però el fet és que, després del diluvi, han trobat un home ofegat en el magatzem d’una empresa, on dormia perquè el propietari, amic seu, l’hi deixava estar. En un carrer tranquil, una pendent notable fins als baixos, una petita porta metàl·lica que no es pot obrir per la força de l’aigua que penetra per les escletxes. Van haver de bombar milers de litres per rescatar el cos. Minuts d’angoixa, d’impotència, de soledat. La inclemència de la misèria és superior a la dels elements. La segona és cega; la primera retruny al cervell dels qui mirem les notícies a sopluig.