Anar al contingut

Al contraatac

Temps de Tenorios

EUROPA PRESS

Temps de Tenorios

Josep Maria Pou

M'adono que tant la campanya electoral, reduïda a una setmana, com el diumenge del vot, cauen a primers de novembre, és a dir, en terrenys del Tenorio

Sí, és decepció, per descomptat. I frustració. Però és, sobretot, indignació. Tanta que m’obligo a estirar de les regnes i frenar les mans sobre el teclat perquè no es desboquin amb paraules grolleres. Tampoc vull avorrir-los ara amb el meu enuig a propòsit de la repetició d’eleccions. Així que, punt en boca i mans de seda, m’oblido de l’emprenyament i busco altres camins.

M’adono que tant la campanya electoral, reduïda a una setmana (fins al moment és l’únic bo d’aquesta convocatòria), com el diumenge del vot, venen a caure a primers de novembre, és a dir, en terrenys del Tenorio, una tradició –la de representar aquells dies l’obra de Zorrilla– pràcticament oblidada. I, mira per on, seran ells, els polítics en campanya, els que aquest any ens tornaran allò perdut.

Em poso a imaginar. Prescindeixo de la dreta de l’escenari [polític] i miro només a l’esquerra.  Hi veig junts allà, a l’Hostería del Laurel, a Don Juan Tenorio i a Don Luis Mejía –són ara Don Pedro [Sánchez] i Don Pablo [Iglesias]– els dos a matadegolla, brandint el llistat de greuges i conquestes, desgranant cadascú el seu argument.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Diu Don Luis (o sigui, Iglesias): «La apuesta fue porque un día/ dije que en España entera/ no habría nada que hiciera/ lo que hiciera Luis Mejía». Cosa que replica Don Juan (o sigui, Sánchez): «Y siendo contradictorio/ al vuestro mi parecer,/ yo os dije: Nadie ha de hacer/ lo que hará Don Juan Tenorio». Conclou Don Luis: «Y vinimos a apostar/ quién de ambos sabría obrar/ peor, con mejor fortuna».  Segueixen, després, cada un amb la seva relació fins unificar-se als versos que culminen l’escena: «Yo a las cabañas bajé/ yo a los palacios subí/ yo los claustros escalé/ y en todas partes dejé/ memoria amarga de mí».

No em diguin que no és per riure si no fos tan lamentable. Tots jugant al Don Juan amb el país. I amb la democràcia. Tots se la volen emportar al riu. O a l’hort. Tots a punt d’ofegar-la o enterrar-la. Tot de pena.