(Intent de) tancament de règim

Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa via moció de censura amb una correlació de forces d’esquerra i plurinacional, fet que el va portar a transitar un procés de distensió de la crisi catalana. El reconeixement de l’existència d’un problema de naturalesa política no era poc: l’acord de Pedralbes podia obrir un nou escenari. El ja president també va donar un caràcter socialdemòcrata a les seves primeres propostes. Semblava un reconeixement implícit que les terceres vies d’inspiració ‘blairiana’ havien portat la família política de la Segona Internacional a un profund declivi.

Les bases del PSOE, el 28-A, van substituir el «no ens fallis» que van aclamar amb Zapatero per l’«amb Rivera no» i «sí que es pot». Es van anticipar als moviments que vindrien. Si bé llavors ningú dubtava de la constitució d’un govern de continuïtat, amb la possible entrada de ministres morats (o pròxims a aquests), el Sánchez que va seguir les municipals del 26-M va començar a bascular. El líder socialista té molt de significant buit que s’omple segons el context. La demanda dels poders fàctics locals i internacionals era clara: un pacte entre el PSOE i Cs.

Sánchez es va deixar estimar. Encoratjat pels seus consellers, que no són ni de partit, va assajar la seva nova aposta. Va suplicar abstencions a la dreta i vots gratis a l’esquerra. Va voler escapar-se de la correlació de forces que el va fer president. Alguns diuen que es tracta d’estratègia electoral per maximitzar vots. En la passada legislatura els socialistes haurien drenat vots de l’esquerra i ara podrien aconseguir-los en el centredreta, sobretot amb la tàctica taronja de competir pel flanc dret del tauler. Tot i que també s’hauria de tenir en compte que la competència centrípeta no té gaire èxit en els sistemes electorals actuals. Podria estar anhelant-se un viatge a un inexistent centre.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Però les seves intencions no acaben aquí. Crec que hi ha prou indicis per afirmar que Sánchez aspira a transitar una recomposició del sistema. Té molta confiança en si mateix: creu que pot tancar per dalt la triple crisi del règim (socioeconòmica, política i territorial). Aquesta s’ha explicitat en la mateixa existència del procés, així com també en el 15-M i les rèpliques sísmiques que van arribar amb l’entrada de nous actors. Ell somia en una tornada al bipartidisme que li permeti mantenir-se en el poder sense greus sobresalts. Els errors tàctics d’ERC i del PDECat (que no van deixar tramitar els Pressupostos) i Unides Podem (que no va acceptar quatre ministeris el 25 de juliol) semblen facilitar el seu camí.

Ara bé, buscant el retorn a l’ordre (passat), el líder socialista pot quedar-se sense Govern i arrossegar el país a un Executiu de les tres dretes. No seria la primera vegada que els sondejos no capten la desmobilització de l’electorat: sense anar més lluny, la deserció de votant socialista en les andaluses del 2018 o el ‘no-sorpasso’ de Podem el 2016. Les eleccions anticipades les carrega el diable, si no que l’hi preguntin a Artur Mas. I tot això amb una sentència que tensarà l’eix nacional, l’estressant ‘brexit’ i tambors ressonant a nova recessió.