Les celles de l'11-S
undefined13946034 files a hijacked commercial plane approaches the world trade190908171255 /
Que els britànics saben construir una narració després d’una altra sobre el passat és un fet incontestable. Si algú ha d’escriure la teva biografia, sempre millor que sigui un britànic: s’endinsarà en dades, dates i testimonis, consultarà punts de vista i recollirà informació fins a treure-li una radiografia exacta.
Si a això li sumem una indústria editorial amb múscul, podem trobar biografies i anàlisis de tot tipus. La cultura pop no és una excepció. Hi ha llibres sobretot, desgranats i analitzats fins a l’extenuació.
En aquesta línia arriba ara ‘Don’t look back in anger’, l’auge i caiguda de Cool Britannia, la història oral de l’autor i músic Daniel Rachel sobre els triomfants anys noranta al Regne Unit. La dècada postthatcherista del New Labour, l’auge del britpop de Blur, Oasis, Elastica i Pulp, l’ús de la Union Jack com (dubtós) símbol juvenil, el moment en què els artistes plàstics es van convertir en estrelles de rock de la mà d’un publicista conservador –Charles Saatchi– i, en general, la popularització de la cocaïna a tot arreu.
Per descomptat, es desgranen les habituals picabaralles entre grups, els artificis polítics de l’entorn de Tony Blair i el garbuix generalitzat de la dècada, però hi ha una anècdota que defineix, per damunt de tot, el final de l’era. L’artista Matt Collishaw, llavors parella de la també artista Tracey Emin, és en un supermercat de Ginebra fent la compra quan veu, en un televisor, la caiguda d’una de les dues torres bessones. És l’11 de setembre del 2001. Alertat, li envia un missatge a la seva nòvia. Intercanvien SMS en la següent seqüència:
–¡Déu meu! ¡N’ha desaparegut una!
–Sí, sí, sí. És terrible, ¿veritat?
–Ara han acabat amb la segona. És espantós.
–Estic horroritzada. No puc deixar de plorar.
–Tranquil·la, tot anirà bé.
Notícies relacionades–No és veritat. ¡Les dues! És terrible.
Quan finalment la parella es retroba, s’abracen i Collishaw s’adona que ella no està al corrent del que ha passat. Ell parlava de les torres bessones, i ella de la destrossa que li havien fet al centre de bellesa on s’havia depilat les celles. Demostrant, una vegada més, que tot final és sempre entotsolat.
