Anar al contingut

LLIBERTAT CONDICIONAL

Política, mentides, teràpia i telerealitat

Política, mentides, teràpia i telerealitat

Lucía Etxebarria


Als 16 anys la Carmen, enmig d’una discussió, va amenaçar la seva mare, la Lola, amb un ganivet de cuina. La Lola va anar amb la Carmen a una escola de pares en què, bàsicament, es van dedicar a culpabilitzar la Lola, mare soltera de dos fills i treballadora, que tenia amants i sortia sovint. «La Carmen ho fa per cridar l’atenció», van dir.

Als 21, la Carmen va anar a un festival de música i va passar cinc dies sense dormir. Al tornar, perorava durant hores sobre els seus grans projectes i deia que Déu li parlava. Al cap de dos dies, va tornar a intentar agredir la seva mare enmig d’una discussió absurda. Després, va sortir donant un cop de porta i va estampar el cotxe.

El psiquiatre que va tractar la nena i va indagar sobre la història del pare –comportaments molt semblants als de la Carmen– i de la seva família, i va advertir una pauta que semblava genètica. El neuròleg va confirmar que la Carmen tenia una petita lesió a l’escorça frontal, anterior a l’accident.

La Carmen patia un trastorn bipolar. Durant l’estat maníac, les persones es poden sentir agredides pels altres i poden reaccionar de manera violenta o atemptar contra la seva vida. El trastorn és perfectament tractable, però primer cal identificar-lo degudament.

Nova culpabilització de la Lola. ¿Com és que no havia acudit directament al psiquiatre en el que sens dubte era un episodi maníac? ¿Com és que havia deixat passar cinc anys?  El problema és que la Carmen havia anat a un ‘coach’, a una «escola de pares», no a un professional.

No és admissible 
que un ‘coach’ sense 
formació ocupi 
el lloc d’un 
bon professional

‘Hermano mayor’ és un programa guionitzat. Recordo perfectament un dels episodis en què la filla feia tals crits al pare que tremolaven els fonaments de la casa. De tant en tant, la noia, una pèssima actriu, es parava i mirava la càmera. Gairebé podia sentir el regidor dient: «Més, més, ¡crida més!».

L’exhibicionisme de la intimitat familiar i personal, l’ús gairebé pornogràfic que es fa de les humiliacions, crits i insults, els muntatges... res d’això és terapèutic.

Cridar, trencar, per desfogar-se, tampoc ho és. Nombrosos estudis clínics demostren que alliberar la ràbia continguda (sobretot en pacients amb problemes d’impulsivitat) incrementa l’hostilitat en la vida quotidiana. És a dir: les tècniques utilitzades en el programa no són útils i poden fins i tot empitjorar els pacients.

Donar fama i popularitat a l’agressiu no és professional. Vendre canvis ràpids i miraculosos, encara menys. Els canvis en teràpia, i els processos de canvi en famílies disfuncionals són lents i progressius, i més quan està en joc la identitat. 

No és mai recomanable fer intervencions generadores de confrontació massa aviat, com fa el programa. I no és ètic ni eficient que no es treballi gairebé gens amb els pares, que generalment solen estar absents, ni amb les mares, sobreprotectores i dependents.  

Finalment: Vexacions com ara tancar una noia en una urna de metacrilat «pel seu bé» no són cap teràpia. És maltractament.

El que no és mai, mai, admissible és que un ‘coach’ sense formació específica es posi a intentar solucionar problemes que ha de tractar un bon professional.

Pedro García Aguado no té cap tipus de formació, més enllà d’haver superat una addicció, haver sigut medallista olímpic i haver treballat en un programa de telerealitat. Que l’hagin contractat com a Director General de la Joventut a la Comunitat de Madrid, amb 93.855 euros a l’any de salari brut, demostra que la nostra societat respecta molt poc tant els veritables professionals com la joventut. Una vergonya. I una irresponsabilitat.