Crisi decisiva a Hong Kong

Després de 13 setmanes de protestes és improbable que els líders de la mobilització a Hong Kong es donin per satisfets amb la retirada de la llei d’extradició, anunciada dimecres per la primera ministra Carrie Lam. Al mateix ritme que s’ha omplert el carrer han augmentat les reclamacions, en especial el reconeixement a l’excolònia del sufragi universal per acabar amb la tutela de la Xina sobre els processos electorals. O el que és el mateix, la mobilització pretén fer realitat el principi un país, dos sistemes al pla polític de la mateixa manera que ho és en l’econòmic; pretén, en suma, delimitar la subjecció dels governants de Hong Kong als dictats de Pequín.

Ni el cost econòmic de la indignació popular ni la devaluació de Hong Kong a mitjà termini com a gran mercat financer són prou dades per sufocar la revolta. Com el 2014 amb la crisi dels paraigües grocs, es manté la tensió per la por que el Govern xinès vol reduir els usos democràtics a una formalitat. En última instància, el president Xi Jinping i els inspiradors de l’aixecament coincideixen en una sola cosa: del desenllaç d’aquesta crisi depèn que Hong Kong continuï tenint perfil propi o s’até al model de capitalisme sotmès al Partit Comunista que ha fet de la Xina una gran potència global. Un assumpte que no va quedar tancat al moment de la descolonització, però que és transcendental per al futur del petit enclavament.