Anar al contingut

LA INVESTIDURA

Casino parlamentari

DAVID CASTRO

Casino parlamentari

Andreu Pujol Mas

L'obsessió d'un presidencialisme tocat per la mà divina porta a molts líders a jugar partides de pòquer amb els vots dels ciutadans

Veure massa pel·lícules americanes ha fet creure molts polítics d’aquesta banda de l’Atlàntic que pel sol fet de formar part de la llista més votada ja tenen alguna mena de dret adquirit. Però en els sistemes parlamentaris aquests drets s’obtenen, en cas de no haver aconseguit una majoria absoluta, essent capaços d’establir aliances a través de la negociació amb altres grups amb els quals hi pot haver punts de trobada.

Aquesta dèria d’un presidencialisme tocat per la mà divina porta molts líders polítics a prendre's la llicència de jugar partides de pòquer amb els vots dels ciutadans. Mentre les juguen, amenacen de trencar la baralla si la resta de participants no es dobleguen a la seva voluntat. Sembla, aquí, que no hi hagi cap bé superior a preservar ni que els altres votants tinguin dret a ser representats només perquè tal o pasqual va quedar primer a les urnes.

Catalunya vam veure-ho fa uns pocs anys enrere quan, després que la CUP es passés tota la campanya anunciant que no investiria Artur Mas, va començar una croada brutal sota el lema de ‘Mas o març’ –és a dir, que si no investien l’esmentat candidat s’acabaria concorrent eleccions durant el següent mes de març. En aquest cas, l’electorat havia decidit distribuir l’independentisme de manera diversa, tal com ho ha seguit fent últimament, essent aquella varietat l’única i veritable representació de l’independentisme i de la majoria parlamentària. Amenaçar amb una convocatòria d’eleccions suposava deixar amb l’ai al cor a centenars de milers de persones que apostaven per una causa comuna.

Al Parlament estatal hi passa actualment un fet similar. La manca d’entesa entre socialistes i Podem situa en un horitzó proper una nova convocatòria d’eleccions. El fantasma d’un possible futur pitjor, en el qual els designis de la dreta i la ultradreta menen les institucions, és un bon pretext per a l’immobilisme i la paralització. Tot mirant de reüll les enquestes, s’escenifica una voluntat d’acord només per atribuir a l’altre tots els mals del desacord.

Aspiracions ambicioses

De les eleccions del 28 d’abril del 2019 se’n desprenen moltes lliçons. Els votants van repartir el vot d’esquerra espanyola entre dos partits: el PSOE i Podem. Els votants també van fer que a Catalunya hi guanyés ERC com a formació independentista i van decidir mantenir ben viva la qüestió de l’autodeterminació. El conjunt dels electors va considerar que el tripartit de la dreta i l’extrema dreta no havia de ser capaç d’articular una majoria. Podríem dir, doncs, que el conjunt d’aquells que van ser cridats a les urnes van dibuixar-hi canvis ambiciosos en matèria social, ambiental i territorial.

Per tant, la victòria del PSOE i la presidència immediata de Pedro Sánchez no poden ser l’única lectura de la distribució resultant d'escons, sinó que aquestes són múltiples i diverses. Seria bo que es tingués ben present abans de passar del pòquer a la ruleta.