Perdonin la molèstia

Perdonin, ja sé que no és un bon moment, ja sé que gairebé mai és bon moment i ara que s’han acabat les vacances encara menys. No estan de gaire bon humor i els absorbeixen els temes importants: planxar les banderes perquè s’acosta el dia 11, mirar la tele per veure si els de Madrid formen per fi un punyeter govern, i sobretot agafar forces per resistir a la feina. Em temo que a sobre encara es molestaran més quan vegin que escric sobre una cosa que ja estan farts que els recordin: el tema desagradable dels immigrants dels barcos. Finalitza l’estiueig (per a nosaltres) i canviem de ritme de vida però per ells tot continua igual. Continuen navegant cap a on sigui fugint de guerres, pobreses i tiranies però de fet la resta del món fa el que pot perquè vagin rumb a enlloc. I tothom diu que no és per duresa de cor; ningú queda indiferent davant de les seves històries, els seus ulls, les seves pors i aquest apinyar-se homes, dones i nens en blocs foscos, tot i que està clar que donen com a por.

Les televisions ens els ensenyen força i llavors pensem que algú els hauria d’ajudar, fins i tot que nosaltres ens hauríem d’aixecar un moment de la butaca i fer alguna cosa. Però immediatament ens tranquil·litza no saber gaire bé el què. I ens reconforta la veritat oficial: la solució no és que vinguin aquí; ni hi cabem ni hi ha recursos per a tants com són els que fugen; i si n’acollim uns quants posaríem en marxa aquest perillosíssim ‘efecte crida’ que tant ens han explicat. Després hi ha allò que l’actuació eficaç ha de ser global, protagonitzada per això tan impersonal que es diu «tothom» i vol dir «totes les persones». I pensem en la fórmula no assistencial: que ells resolguin els problemes que tenen als seus països lluitant allà contra els cabrons que els asfixien igual que nosaltres –bé, no nosaltres sinó els nostres estimats avantpassats– vam fer aquí fins i tot aconseguir les llibertats i les prosperitats. Cap d’aquestes coses, és una pena, les han de tenir ni molt clares ni molt presents els que van als barcos.

D’una banda la qüestió diu ser impotència i crea oblidadissos, amnèsics i indiferents. Hi ha mitjans per a coses com intentar tornar a la Lluna però no per a això. En altres temps, abans del perfeccionament del llenguatge, ens haurien qualificat de mesquins, cínics i covards. D’altra banda estan ells, els actuals pàries de la Terra, que ni tan sols susciten sentiments de revolució, de reformar el poder mundial o d’exigir de veritat als nostres polítics una unió internacional cohesionada per ajudar-los. En les nostres eleccions això ni tan sols es promet.  Perdonin per la molèstia de recordar-ho.

Notícies relacionades

Itàlia intercepta un vaixell amb 104 immigrants que entra a les seves aigües malgrat la prohibició de Salvini

155 migrants salten la tanca a Ceuta en la primera incursió en grup en un any