Cuidar els que cuiden

Segons dades de la Fundació Pasqual Maragall, a Espanya més del 90% dels afectats per l’Alzheimer reben atenció directa per part de la família. Les cures, en aquest cas i en el d’altres malalties cròniques, recauen preferentment en el cònjuge o en els fills, i de manera majoritària, en aquest entorn domèstic, en les dones. És una tasca dura que reclama estar pendents, durant tot el temps, de les necessitats d’un malalt que progressivament, fins i tot amb episodis de violència i sempre reclamant una cura intensiva, es va deteriorant tant físicament com mentalment.

Hi ha opcions alternatives que sempre van lligades a un cert estatus econòmic: residències per a gent gran o cuidadors professionals. Són pocs els que es poden permetre el cost d’uns 2.000 euros de mitjana mensual a les residències privades o la presència d’algú aliè a la família que ajudi en la cura del malalt, i les places als equipaments públics són molt poques en relació amb unes necessitats a què la llei de dependència, per falta de recursos, no ha sabut fer front. Aquests familiars pateixen, a casa seva, l’anomenada síndrome de sobrecàrrega del cuidador, un procés que relega a segon pla la cura emocional i física del cuidador, que crea estrès, aïllament social, impotència i ràbia, i fins i tot un sentiment de culpabilitat per no poder fer front a la complicada logística, amb la irrupció de considerables problemes d’ansietat i depressió. 

Prop de 80.000 persones que a Catalunya es troben en aquest estat perceben una prestació d’uns 400 euros mensuals i, des de l’1 d’abril, cotitzen de nou a la Seguretat Social a càrrec de l’Estat, però aquesta ajuda no és suficient per disfrutar d’un període de descans ineludible. Les poques places temporals –com les 200 que ofereix el Servei Respir de la Diputació de Barcelona– no són suficients per a un col·lectiu invisibilitzat per una tasca constant que no deixa espai per a la més mínima relaxació. A través de mesures com el copagament poden fer front en períodes curts, a aquesta necessitat vital, però la demanda és altíssima i l’oferta molt escassa. I cada vegada són més les veus que s’alcen per reclamar per al col·lectiu dels cuidadors no professionals, víctimes col·laterals, unes mesures de recolzament absolutament necessàries. Vèncer la malaltia és també procurar una millor qualitat de vida per als qui la pateixen com a familiars.