Congelar la democràcia britànica

No sembla bona idea congelar l’activitat del Parlament d’un país que està a punt d’executar la decisió més important que ha pres en generacions. Però com que Boris Johnson no pot guanyar l’argument del 'brexit', perquè tem perdre'l i potser fins i tot ser apartat del poder, ha decidit apagar temporalment els llums de la institució encarregada de controlar-lo.

Johnson està disposat a saltar de la Unió Europea el 31 d’octubre sense paracaigudes, o sigui, sense acord, i a més vol fer-ho amb la democràcia segrestada per no haver de retre comptes per això durant un temps. Vol silenciar els qui l’incomoden i anomena traïdors els qui només demanen fidelitat a la millor tradició britànica: diàleg, capacitat d’acord i pragmatisme.    

L’existència d’un Parlament fort, sobretot en moments crucials en què un país ha d’afrontar canvis estratègics de primer ordre –pensem que el Regne Unit va entrar a la UE el 1973–, garanteix que les accions del Govern reflecteixin la pluralitat d’una societat. La sortida sense acord, costi el que costi, és una humiliació per a la gran minoria del 48% que hi va votar en contra i suposarà uns costos molt diferents del paradís que van vendre els vencedors del referèndum.

És curiós, el 'brexit'. Els qui van prometre “recuperar el control” –el lema utilitzat pels promotors de la separació– per alliberar el Regne Unit de la “tirania” de la UE es disposen ara a suspendre la institució central de la democràcia britànica, potser el símbol més respectat del Regne Unit al món. El camí per “recuperar la sobirania britànica” passa per la suspensió de la institució encarregada precisament de representar-la. Alguna cosa no encaixa.

La democràcia britànica ha sobreviscut guerres. Ha viscut la transició d’un imperi a un país mitjà europeu inserit en el club de democràcies que representa la UE. El 'brexit' està plantejant un desafiament molt difícil de superar, potser el test més complicat de tots: executar un mandat inspirat en utopies i mentides, amb la societat absolutament dividida i amb un partit al capdavant que actua acomplexat, temorós de ser superat per la versió original del nacionalisme més fanàtic –Farage– i disposat a executar el 'brexit' encara que el país i la seva democràcia saltin pels aires.

Trump s’ha encarregat ja d’aplaudir la maniobra de Johnson. L’un i l’altre s’entenen bé perquè són el fidel reflex del replegament nacionalista i antiliberal emprès pel món anglosaxó el 2016. Però no hi ha d’haver enganys: Trump no simpatitza especialment amb el projecte del 'brexit' de Johnson, sinó amb el seu potencial caòtic i divisiu per a Europa.

Notícies relacionades

De 1626 fins a Johnson: la història de la suspensió del Parlament

L’elogi revolucionari

Si una democràcia tan consolidada com la britànica, seu d’un dels parlaments més antics del món, pot ser víctima de primer ordre de l’amenaça populista i autoritària que recorre Occident, ¿què no ens podria passar a la resta de països amb institucions més joves?

Periodista i politòleg.