¿Una altra tempesta perfecta?

El president Montilla va utilitzar l’expressió “tempesta perfecta” per a resumir el còctel de factors que van precipitar la seva derrota en les eleccions catalanes del 28 de novembre del 2010. Amb la victòria d’Artur Mas, es va obrir un convuls cicle polític en el qual es va anar gestant el procés independentista. José Montilla, en el seu llibre ‘Clar i català. Testimoni de quatre anys de presidència’ (RBA, 2013), cita dos dels ingredients d’aquella tempesta perfecta: la sentència de l’Estatut (28 de juny del 2010) i l’impacte de la crisi econòmica, amb la fallida de Lehman Brothers (setembre del 2008) com a referent simbòlic global.

“La crisi econòmica –explica– va ser el factor principal de la tempesta [...] La sentència, de fet, va tenir pocs efectes electorals perquè ja estaven descomptats. El Govern patia el desgast, com tots els governs que gestionaven la crisi arreu d'Europa. ¿Quants governs van caure durant aquest període? La majoria”. Des d’aquesta òptica, la combinació d’un factor local –en el cas de Catalunya, la mala gestió de l’Estatut i la seva sentència posterior– i d’un factor global –el llarg cicle de crisi econòmica– va propiciar les respostes en clau neopopulista, amb dos factors comuns: el temor creixent de les classes mitjanes i les solucions simples a problemes complexos.

Culpar tercers

“La por –resumeix Montilla– funciona, i també funcionen altres tics populistes com tractar d’adjudicar la causa de tots els mals, si és possible, a la gent de fora: o és culpa d’Espanya, o és culpa dels immigrants, o és culpa d’Europa, o és culpa dels països del sud... Però en tots els casos, es tracta d’endossar la culpa dels problemes a un tercer”. Aquest és el teló de fons de l’escat dels populismes en l’última dècada: del triomf del brexit al Regne Unit a la victòria de Donald Trump als Estats Units; de l’ascens de la Lliga i de l’M5S a Itàlia a l’enfonsament de la dreta i de l’esquerra tradicionals a França.

De la mateixa manera que als anys 30 del segle passat la desafecció de les classes mitjanes va propiciar el declivi de la democràcia parlamentària i les respostes en clau autoritària, ara el llarg cicle de crisi econòmica ha desfermat el vertigen de les classes mitjanes i l’auge dels populismes. La socialdemocràcia i la democràcia cristiana, que van bastir el model social de la postguerra, van gestionar la crisi, però van renunciar a administrar les esperances; el seu lloc l’han ocupat els que millor han gestionat les pors. És el resultat de la “societat del risc”, en expressió d’Ulrich Beck: “El risc no significa catàstrofe, sinó percepció de la catàstrofe futura en el present”.

“La generalització de riscos (el canvi climàtic, la crisi financera, el terrorisme) instaura un estat d’urgència il·limitat, que transcendeix l’esfera nacional per a convertir-se en universal”, va escriure l’enyorat sociòleg alemany l’octubre del 2008, a l’inici de l’últim cicle de crisi. La pregunta, des d’aquesta òptica, és si no som a la vigília d'una altra tempesta perfecta, amb un impacte a escala local, europea i global que podria desfermar-se a la tardor propiciada per una agenda plena d’incògnites.

El calendari polític i econòmic és efereïdor. A Catalunya, un independentisme desunit i desorientat intentarà donar resposta a la sentència del procés, que es dictarà coincidint amb el segon aniversari del referèndum de l’1-O. A Espanya, el Govern en funcions de Pedro Sánchez tindrà difícil gestionar la sentència si finalment ens encaminem cap a unes eleccions anticipades el 10 de novembre.

A Europa, mentrestant, la presa de possessió de la nova Comissió Europea, prevista per a l’1 de novembre, es produirà l’endemà del final de la pròrroga del 'brexit' (31 d’octubre); Boris Johnson ja ha assegurat que hi haurà divorci amb la UE “siguin quines siguin les circumstàncies”. Unes altres incògnites: la inestabilitat política d’Itàliad’Itàlia, precipitada per Matteo Salvini; les presidencials argentines del 27 d’octubre, amb la previsible derrota del president Macri, avançada en les primàries de l’11 d’agost; l’escalada de la guerra comercial entre els EUA i la Xina, amb l’amenaça de nous aranzels esgrimida per Trump; els vents de recessió a Alemanya, la primera economia de l’euro...

Notícies relacionades

JxCat i ERC apaivaguen el seu xoc de cara a la Diada

L'oposició responsabilitza Sánchez del bloqueig polític

¿Una altra tempesta perfecta? Els ingredients estan servits. Les enquestes que avui fan servir els assessors i ‘spin doctors’ de torn poden saltar pels aires. Els polítics espanyols –catalans inclosos– haurien d’optar per garantir l’estabilitat interior per poder afrontar les turbulències globals de la tardor.

Periodista.