Anar al contingut

NÒMADES I VIATJANTS

La vida de Brian i Trump

Kevin Lamarque

La vida de Brian i Trump

Ramón Lobo

El president dels EUA podria haver sigut un personatge a qualsevol pel·lícula dels Python, l'assumpte és que no és humorista, sinó president, i això representa un problema

Es van complir 40 anys de l’estrena de ‘La vida de Brian’, l’obra mestra de Monty Python. És la història d’un home que té una existència paral·lela a la de Jesucrist, amb qui el confonen sovint ocasionant escenes hilarants. L’hi devem al ‘beatle’ George Harrison, que la va finançar a última hora després de la retirada de la productora, espantada per un text que va considerar blasfem. Hi va haver escàndol, prohibicions i crítiques furibundes per la seva presumpta irreverència. I grans taquilles.

No hem avançat tant, seguim ferms amb els déus i febles en el rescat de persones, sigui al Mediterrani o en l’economia. A Espanya estem sense govern mentre s’agreuja la disputa entre el Front Popular de Judea i el Front Judaic Popular.

Donald Trump podria haver sigut un personatge a qualsevol pel·lícula dels Python. L’assumpte és que no és humorista, sinó president, i això representa un problema. La seva feina no és fer-se el graciós sobre un escenari sinó dirigir una superpotència econòmica, política i militar (amb armes nuclears) en uns moments en què ens juguem una recessió i una crisi climàtica que afectarà milions de persones, també als EUA.

Acaba de cancel·lar el seu viatge oficial a Dinamarca, país aliat i de l’OTAN, enfadat perquè la primera ministra, Mette Frederiksen, es va prendre a broma la informació del ‘The New York Times’, que el president dels EUA volia comprar-los Groenlàndia, un enorme territori gelat i ric en minerals pròxim a l’Àrtic. Una portaveu del Govern danès va afegir més ironia al foc a l’afirmar que estudiarien la compra de tots els EUA, però sense el seu Govern.

Riure’s dels altres

Trump, que no té sentit d’humor, més enllà de dedicar-se a riure’s dels altres, va tuitejar la seva cancel·lació adduint que si no volien parlar de la venda de l’illa més gran del món no tenia sentit anar fins a Copenhaguen. Desconeixem com va ser el seu enuig, ni quines paraules va fer servir davant dels seus assessors, però he recordat la celebèrrima escena d’‘El Gran Dictador’ de Chaplin en la qual Hitler joguineja amb un globus terraqüi mentre somia amb les seves conquestes fins que explota per accident.

En la passada campanya presidencial va ser la riota, una espècie de pallasso Coluche, que va provar de ser president de França el 1981. Però aquí el tenim, assegut al Despatx Oval, bramant contra el món en general. No és que Trump sigui un expert a trepitjar bassals, és que hi viu. Aquesta setmana ha atacat els jueus nord-americans que voten el Partit Demòcrata. No només són poc patriotes per als estàndards dels seus EUA, sinó que representen un perill per a Israel. Una tesi perillosa.

Aquesta setmana ha fet els primers passos perquè les retencions de famílies migrants, limitades per llei fins als 20 dies, puguin ser indefinides. També vol modificar el sistema d’accés a la nacionalitat, perquè no n’hi hagi prou amb néixer als EUA. Exigir, per exemple, que un dels progenitors sigui ciutadà dels EUA. Són mesures controvertides que requeririen un ampli consens legislatiu i el vistiplau del Tribunal Suprem. Això últim no seria impossible: els conservadors tenen la majoria (5-4), tot i que el president John Roberts va donar la sorpresa en el cas de la legalització de matrimoni homosexual.

Aixecar passions

Està clar que els migrants invasors, la suposada radicalitat dels demòcrates, les ‘fake news’ i l’insult seran els pilars de la seva campanya, que arrencarà amb les primàries d’Iowa al febrer. En el costat demòcrata encara no hi ha ningú que aixequi passions, tret de la senadora Elisabeth Warren, amb un discurs similar al de Bernie Sanders el 2016. Els grans mitjans la descarten perquè la tesi dominant és que no podria derrotar Trump perquè està massa a l’esquerra, diuen.

L’aposta de l’aparell del Partit Demòcrata i els sindicats és Joe Biden, exvicepresident amb Obama. El debat de fons és qui i què mobilitzarà els votants, ¿un més del mateix o algú trencador? El principal enemic de Trump seran les butxaques dels votants. Si hi hagués una recessió perdria el seu encanteri com a suposat autor del període de més creixement de la història. És fals, però es ven entre els seus votants.

Ens queden mesos d’estirabots, incidents diplomàtics amb els aliats, declaracions d’amor a dictadors com Kim Jong-un, situacions divertides. També d’altres perilloses: ‘brexit’, la Xina, l’Iran, Hong Kong... i l’Amazones del seu amic Bolsonaro, l’incendi del qual no rep l’atenció mediàtica necessària malgrat que és més important per al futur del planeta que la catedral de Notre-Dame.