Anar al contingut
Madrid, un mal exemple

JOSE LUIS ROCA

Madrid, un mal exemple

Javier Aroca

Mai una sessió d’investidura a la Comunitat de Madrid havia despertat tant interès, ni per nivell competencial ni per influència. Només els episodis de corrupció han cridat abans l’atenció fora de Madrid de manera recurrent. En aquesta ocasió, la vigència dels pactes de la dreta amb Vox, l’anunciat Govern d’oposició al Govern central –si és que és d’esquerres–, juntament amb l’estiu, han merescut una atenció mediàtica rellevant.

El discurs de la candidata Isabel Díaz Ayuso no ha sigut brillant; les seves rèpliques a les intervencions de l’oposició s’han situat directament en l’estil més groller del parlamentarisme conegut.

No feia falta discurs; Díaz Ayuso no necessitava persuadir en la seva retòrica. Tant ella com els seus socis de legislatura i Govern són només vicaris d’una decisió que està presa molt a dalt en els seus partits i per sobre d’ells. L’objectiu és que no governessin d’altres, i més, no perdre el poder econòmic mantingut durant 24 anys. Anys de corrupció; també, de capitalisme ranci d’amiguets. En aquest fangar, Ángel Gabilondo, guanyador, un moderat, però un altre, es veia com un enemic determinant.

La constatació més destacable de la ‘performance’ és que el trio de Colón és sòlid, no hi ha fissures, hi haurà un Govern estable. També que l’esquerra està fragmentada, fúnebre, acollada, sense lideratge clar. No ha semblat que el PSOE lideri; ha deixat camp lliure al líder de la quarta força més votada.

El panorama de corrupció que ha dibuixat l’esquerra per impugnar la candidatura d’Ayuso és desolador. Així 24 anys i, amb tot, en cap cas l’esquerra ha sigut capaç d’autocrítica. No haver construït, amb la dreta més tocada i més corrupta, un espai d’unitat, no convèncer més els madrilenys, no ha merescut cap reflexió.  

La proposta de la coalició està ancorada en el populisme fiscal, rebaixes històriques i histèriques d’impostos, paradís fiscal madrileny, 'dumping' fiscal i una insolidaritat amenaçadora que faria tremolar els pals de la premsa més rupestre si hagués sigut esbossada pel president de la Generalitat o el ‘lehendakari’ basc. El mateix Govern central ha hagut de sortir al pas davant l’amenaça als compromisos contrets amb la UE.

Però més greu encara és l’entreliniat del discurs d’Ayuso. Entre insults i desqualificacions, un alineament ideològic sense fissures amb Vox. Mai, des d’una estrada parlamentària, una candidata o candidat ha dirigit més magarrufes, embolics i compromís de fidelitat ideològica governamental. L’extrema dreta només promet dreceres populistes i, sens dubte, mans de vernís extrem a les polítiques de la coalició PP-Cs. I una advertència de Rocío Monasterio: som determinants. Així és.

Un discurs que torna a allunyar-se del centre, adobat d’unitat d’Espanya, Catalunya, ETA, Cuba, Veneçuela, Argentina. A la dreta madrilenya li ha faltat incloure-hi Miami i Colòmbia, que tan bé coneixen.

Diu la dreta que el Govern de Madrid serà un exemple per a Espanya; esperem que no. El programa de govern, però, sobretot, el nivell mostrat per la candidata no el mereixen, sens dubte, els altres ciutadans del país ni, potser, els madrilenys .