Anar al contingut

ERC I BARCELONA

Barcelona és la clau

Barcelona és la clau

Ernest Maragall

ERC té una nova i major responsabilitat com a actor essencial en la construcció compartida del nou país/Estat

Han passat gairebé dos mesos des que es va consumar l’acord PSC-Comuns amb el recolzament imprescindible dels tres vots aportats per Manuel Valls. Ja tenim prou elements per valorar el veritable objectiu de l’operació, el rumb adoptat i el sentit dels missatges del nou govern.

Primera evidència: l’objectiu era i continua sent barrar el pas a un govern liderat per un partit independentista i progressista. No es va permetre el que hagués sigut un govern de transformació social compartit per una força independentista i una altra partidària d’una solució política alternativa a la independència. Això era un risc insuportable per a l’Estat.

L’autor intel·lectual i polític de la conjura és conegut: el PSC en qualitat de capatàs de l’Estat a Catalunya, en estreta aliança amb el nou ambaixador de l’Ibex 35, Manuel Valls, i els seus amics de Cs. Amb la complicitat interessada dels comuns, naturalment. Per tant, primera conclusió: s’ha negat a Barcelona un nou tipus de govern de màxima ambició transformadora.

Amb el dia a dia municipal s’imposa una segona constatació: el nou govern és del tot coherent amb el seu naixement. Era previsible, però no en aquest grau, que el domini del govern correspongués al PSC. Un govern que ens retorna als conceptes de ‘llei i ordre’ com a primera senya d’identitat. L’executiu Colau-Collboni està aplicant al peu de la lletra el programa de seguretat de Manuel Valls.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La manera d’abordar la qüestió dels manters n’és el millor símbol. ¿Hi ha una situació d’ocupació indeguda de l’espai públic i d’activitat comercial il·legal? És evident. Però cal actuar amb urgència per reconduir la situació en tots els sentits, incloent-hi els aspectes socials i laborals. El govern ha decidit, en canvi, convertir-ho en una qüestió de seguretat i actuar com si fossin perillosos delinqüents.

Es pot entendre un cert entusiasme inicial dels sectors empresarials i comercials. No obstant, tots ho sabem, els manters no formen part de cap increment de la inseguretat ni tampoc desapareixeran d’un dia per l’altre. Traslladar-los a cop de Guàrdia Urbana pot semblar eficaç, però només ajorna la solució real.

D’altra banda, les declaracions de Colau afirmant que la reacció a la sentència correspondrà als ciutadans, però no a les institucions, indica fins on arriba la seva renúncia al rol actiu que correspondria a un ajuntament amb un govern progressista i compromès en la defensa dels drets polítics. És una forma velada d’amagar la seva ja coneguda ambigüitat en aquesta qüestió i la seva nova dependència lliurement assumida via acord de govern amb el PSC.

I, per si fos poc, si llegim l’acord amb una mica d’atenció trobarem un sorprenent alineament amb els dogmes europeus d’equilibri pressupostari, prohibició del dèficit i reducció del deute. És a dir, la posició corresponsable de l’austeritat i les retallades que hem patit des del 2008. Una cosa totalment contradictòria amb les evidents necessitats d’inversió i d’equipaments que la ciutat espera i reclama des de fa anys.

Tot això, expressió clara de les contradiccions i limitacions que els comuns han acceptat com a preu per mantenir l’alcaldia en un govern clarament dominat pel PSC.

Tercera reflexió: l’episodi Barcelona és el resultat final d’un cicle electoral que ha deixat ERC i el PSC com a forces centrals. També per això, ERC ha de saber superar la frustració immediata –legítima i comprensible– i actuar com a primera força al país i a Barcelona. Tenim clar quina Barcelona volem per als pròxims 20 anys. Però també tenim una nova i major responsabilitat com a actor essencial en la construcció compartida del nou país/Estat.

A Barcelona, a més, tenim una segona responsabilitat: representar els vots independentistes que han quedat fora de l’ajuntament gràcies a l’aventura personal i divisionària de les ‘Primàries’ que va restar almenys dos escons a l’independentisme, en perjudici directe de la CUP i, potser, de JxC o ERC.

ERC, alternativa

Per tot això, la nostra actuació a l’ajuntament serà més d’alternativa que d’oposició. Treballar per a tota la ciutadania, fer front a les urgències i dibuixar el futur. Des de les desigualtats socials a l’emergència climàtica, des de la crisi de l’habitatge i la inseguretat a la mobilitat.

Sempre amb un compromís absolut amb els drets i llibertats, començant pel rol que haurà d’exercir l’ajuntament arran de la sentència –que serà en tot cas injusta– i que també afectarà Quim Forn, regidor i president del Grup Municipal de JxC, a qui devem el màxim reconeixement.

En molts sentits Barcelona concentra i representa molt del que avui passa al país. Barcelona, com tantes vegades en la història, torna a ser clau. Estarem a l’altura.

*President del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.