La rectificació

El sobiranisme més lúcid ja fa dies que ha començat el camí de la rectificació. Amb moltes vacil·lacions i dubtes, per descomptat. Les presons injustes, els procediments judicials desencadenats, l’exili, els impactes emocionals de la violència de l’Estat durant els mesos de setembre i octubre del 2017, no fan gens fàcil recórrer el camí que toca transitar. Tant de dolor i sentiments d’impotència dificulten traçar les noves vies que necessitem. Però els independentistes i el país no podem quedar atrapats. El cost col·lectiu seria insuportable i el pagarien les futures generacions. I certament les noves vies per les quals els independentistes haurem de caminar estan plenes d’obstacles. Alguns són en el mateix món independentista. El fanatisme d’uns quants, l’oportunisme d’altres i la incompetència no ens ajuden. Però els obstacles més ingents no estan en el costat català, sinó en l’immobilisme dels principals actors polítics estatals. Si el sobiranisme lúcid, poca o molta, ha fet, està fent i farà autocrítica, de moment són molt poques i excepcionals les veus de la resta de l’Estat que s’han alçat per fer la seva pròpia rectificació.

El cost que Espanya ha pagat per aturar el procés sobiranista català ha sigut enorme des del punt de vista democràtic i del respecte dels drets i les llibertats fonamentals. L’últim exemple d’aquest abús de poder en tota regla han sigutles decisions que han impedit que Oriol Junqueras pogués recollir la seva acta d’eurodiputat. Sense base legal ferma, s’ha decidit que el que va ser possible fa uns mesos, que a Junqueras i altres presos polítics elegits com a electes en les llistes independentistes per a les eleccions del mes d’abril al Congrés i el Senat poguessin prendre possessió de les seves actes, ara fos impedit, a l’espera d’una sentència previsible i tristament condemnatòria que l’inhabilitarà per a qualsevol càrrec públic. Sí, se sacrifica la democràcia i es debilita l’Estat de Dret, en nom de la unitat d’Espanya.

La rectificació de l’Estat serà imprescindible: haurà de proclamar que la via penal no resol el problema polític sinó que l’agreuja;  serà necessari que demani perdó per les càrregues policials de l’1 d’octubre i que aquells que les van ordenar n’assumeixin les responsabilitats; i s’ha d’aturar la guerra bruta desencadenada des de les clavegueres de l’Estat, que no pot quedar impune. I evidentment, serà necessari que es creï i es faci efectiva la seva pròpia sentència que “en absència de violència totes les idees poden ser defensades” i que, per tant, la democràcia espanyola haurà de trobar les vies que facin legal i possible canalitzar les demandes polítiques de la societat catalana de reconeixement nacional i poder polític, que són àmpliament transversals a Catalunya.

De moment, la política espanyola no sembla disposada a recórrer aquest camí, amb totes les seves conseqüències. La mal anomenada ‘raó d’Estat’ s’ha imposat. Certament amb la moció de censura de juny del 2018 hi va haver canvis que no van ser menors. La ‘Declaració de Pedralbles’, per exemple, va ser un bon pas en la direcció correcta. Una declaració que, per cert, anava en la línia de la moció que vam acordar amb el PSOE al Congrés i que lamentablement el 12 de setembre del 2018 vaig haver de retirar i que instava el Govern a “obrir un procés de diàleg polític amb el Govern de Catalunya en el qual tots puguin defensar les seves idees, aspiracions i projectes entrega, sense imposicions ni impediments. Aquest procés haurà d’aspirar a acordar les vies legals i democràtiques que permetin a la societat catalana determinar el seu futur en el marc de l’ordenament jurídic vigent”. Però des del fallit procés d’aprovació dels pressupostos, la retòrica governamental sembla haver-se oblidat d’aquests plantejaments.

Pedro Sánchez insisteix en la idea que el conflicte català no té a veure amb la democràcia a Espanya sinó amb la convivència a Catalunya. I s’equivoca. La convivència política a Catalunya és raonablement bona. El pacte a la Diputació de Barcelona n’és un bon exemple.

Sí, la qüestió catalana, com sempre ha sigut en la història d’Espanya, té a veure amb la democràcia, amb la capacitat del sistema polític espanyol de respondre a les demandes de la societat catalana trencant amb els tabús del nacionalisme espanyol.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Per a aquells que a Catalunya diuen que mai serà possible el diàleg efectiu que faci possible una negociació i un acord polític sobre el futur de Catalunya, l’immobilisme d’uns i la retòrica incendiària dels altres, són, sens dubte, els seus millors aliats.

*Exdiputat al Congrés.