Banalitzar el finançament autonòmic

Més de tres mesos després de les eleccions, el candidat del PSOE a la investidura, Pedro Sánchez, ha mantingut el més semblant a una negociació programàtica en la seva reunió amb Compromís, el partit valencià que es planteja donar-li un “sí” en cas que torni a presentar-se després d’aquesta nova ronda de contactes. Oltra i Baldoví, amb la complicitat del president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, li van arrencar al candidat la promesa de reformar el sistema de finançament autonòmic el primer any de la legislatura. No és la primera vegada que es pacta amb els diners de les autonomies pel mig. I gairebé mai s’ha complert el que es va pactar. Per a alguns, aquest tema forma part de l’agenda territorial, però, en realitat, és el nucli de l’agenda social. Sanitat, Educació i Dependència són competències gestionades per les comunitats autònomes. El seu finançament ja venia històricament delmat perquè les successives reformes sempre es van basar a augmentar els recursos a repartir i no a buscar els criteris més equitatius per fer-ho.

L’última reforma, feta en temps de Zapatero, va construir un complex sistema de criteris i compensacions que no ha fet cap altra cosa que agreujar el problema fundacional del finançament autonòmic a Espanya, com és la pèrdua de posicions en l’accés als recursos públics disponibles per part de les autonomies que acumulen les rendes, i els preus, més alts. La Comunitat Valenciana perd posicions en aquest rànquing, així com Catalunya i les illes Balears. Resoldre aquest problema és, possiblement, un repte per a la unitat d’Espanya tant o més gran com ho pot haver sigut el desafiament independentista.

La situació de les finances autonòmiques, i passa el mateix amb les municipals, és, a més, especialment punyent des de la crisi dels comptes públics de l’any 2011, quan els governs de Rajoy van utilitzar el parapet de les autonomies i dels municipis per fer una de les retallades socials més elevades de l’Europa contemporània, amb la complicitat dels seus actuals adversaris irreconciliables com l’antiga CiU de Mas i Duran. D’aquella destralada encara se’n ressenten avui la sanitat, l’educació i els serveis públics. I repercuteix en la vida quotidiana d’aquests nens que pateixen pobresa infantil, de la gent gran que mor abans de rebre els ajuts de la dependència o els aturats de llarga durada sense subsidi.