Anar al contingut

Tensions en el camp independentista

El miratge de la unitat

El miratge de la unitat

Anna Cristeto

Si no aconseguir-se una estratègia compartida, sempre es podrà fer de la necessitat virtut i al·legar que l'independentisme no és uniforme, sinó que és com la societat catalana: divers i plural

Les sis conselleres del Govern van creuar juntes el Pati dels Tarongers per assistir al Consell Executiu dijous passat. Dos dies abans havien sopat en un restaurant de l’Eixample. La cita, promoguda per la portaveu i consellera de JxCat Meritxell Budó i la titular d’Agricultura, Teresa Jordà, d’ERC, no és una escena quotidiana entre membres de les dues formacions del Govern i pretén llançar un missatge de distensió abans de l’aturada d’estiu.

Conscients de la paupèrrima imatge d’unitat, des de l’independentisme es miren per emetre senyals de complicitat. No obstant, els pactes en ajuntaments i l’acord a la Diputació de Barcelona han tensat les relacions fins al punt d’airejar les seves desavinences en públic. En l’imaginari sobiranista queda ja molt lluny JxSí, la candidatura conjunta creada el 2015. Des d’aleshores, la comunió entre espais independentistes ha sigut trencadissa, tot i que han aconseguit una mínima entesa per governar la Generalitat, el baluard de l’independentisme.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Quan falta poc per a la sentència de l’1-O, les crides a la unitat ressonen cada vegada amb més força. El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, s’ha adreçat per carta als seus socis per reivindicar un esforç i evitar la desmobilització. Davant de l’electorat independentista, la seva situació li atorga una ‘auctoritas’ que ningú desitja contrariar. El seu ‘Ho tornarem a fer’ s’ha convertit en un lema a què cadascú li dona el seu significat. Elisenda Paluzie (ANC), per la seva part, s’adreça amb un to més exigent als polítics, a qui demana un compromís que ara veu absent. La seva decisió de no reservar un espai per als partits en la manifestació de la pròxima Diada ha causat malestar, com demostra que dos exconsellers d’ERC excusin la seva assistència pel clima antipartits.

Aquestes pressions no són noves. Els seus líders han orbitat entorn de l’Executiu des de fa anys i els successius governs també n’han sabut treure partit. La seva capacitat de mobilització ha sigut un recurs elemental en la construcció del relat que és la ciutadania organitzada la que ha marcat el camí.

Recels

Carles Puigdemont, que acaba de publicar el llibre ‘Re-Unim-Nos’, també alerta en les seves cinquanta pàgines que la desunió política pot acabar en fracàs. No obstant, ERC veu amb recel aquesta pulsió per l’anhelada unitat. La seva proposta d’una sola llista per a les europees ja es va llegir en cercles republicans com una maniobra més de pressió.

Quim Torra, ara per ara, insisteix que l’independentisme ha de construir una resposta conjunta al veredicte previst per a la tardor i ha sigut el vicepresident Pere Aragonès l’últim a apujar l’aposta al no descartar un Govern de concentració amb més forces crítiques amb la sentència. La unitat es podrà vestir de moltes maneres, però si no s’aconsegueix una estratègia compartida, sempre es podrà fer de la necessitat virtut i al·legar que l’independentisme no és uniforme, sinó que és com la societat catalana: divers i plural.