El clan de Guinea Equatorial

El que passa a l’Àfrica sembla com si no hagués d’importar-nos, gairebé com si fos normal, però des del 1979 el règim de Teodoro Obiang va camí de perpetuar a Guinea Equatorial la dictadura més llarga del continent en l’actualitat, una de les pitjors i pot ser que la més corrupta. Com en tants altres països africans, el cop d’Estat va ser el camí perquè Obiang assolís el poder fa 40 anys. Després ha intentat anar legitimant-se amb eleccions fraudulentes, comprades amb tortura, intimidació i una mica de diners.

Són moltes les dictadures que esquitxen el continent negre, moltes fruit de la descolonització i de l’herència insaciable per obtenir els recursos que deixem enrere. Però a diferència, per exemple, del règim de Paul Kagame a Ruanda, que almenys té la visió d’utilitzar el seu despotisme per construir un país modern econòmicament i capaç de generar recursos i feina per a la seva població, Obiang només té visió de clan: el seu.

Guinea ha assolit uns índexs espectaculars i és el primer país de l’Àfrica en producte interior brut per càpita, fruit d’un petroli que no deixa de fluir des que es va descobrir el 1996. Però alhora manté els pitjors índexs quant a distribució de la riquesa, inversió en el país i, per tant, en el benefici de tots els guineans. La seva població figura entre les últimes del desenvolupament humà, i el país, entre els 10 primers en l’índex mundial de corrupció i falta de transparència.

Una dictadura que no escapa als pitjors tòpics i que, tal com va arribar, es manté ferma només per la força de les armes i la violència. Molts anys i massa petroli gestionats per un clan en el qual només caben els amics d’Obiang, dedicat a inflar els seus comptes corrents a Suïssa i molts altresparadisos fiscals amb el petroli que ven a companyies americanes com Exxon i que li serveixen a més de coartada i protecció entre les democràcies d’occident.

Misèria

Notícies relacionades

Àfrica, 30 anys després, ¿pitjor o millor?

Illa, malgrat Sánchez

Teodoro Obiang va ser format militarment en l’Exèrcit espanyol d’un altre dictador, Francisco Franco. Però ni això ni el fet que Guinea Equatorial fos colònia són suficient perquè aquí, més enllà de les organitzacions socials, se sentin prou veus que recordin que un dels països més rics del món manté més de la meitat de la població sense accés a aigua potable, més de la meitat dels nens sense accés a educació primària i quatre de cada cinc ciutadans vivint en la pobresa extrema. Quaranta anys així i sense esperança de canvi.

Obiang sembla haver designat com a successor al seu fill Teodorín. Tot un prodigi condemnat a França per blanqueig de diners, tot i que estava absent i només li han embargat una casa de més d’un centenar d’habitacions a París.  En un país que podria ser el miracle econòmic de l’Àfrica, amb una mica més d’un milió d’habitants que podrien tenir nivells de vida d’occident, la tirania es perpetua per garantir que el clan continuarà fins a acabar amb l’última gota de petroli.