Reptes de l'atenció primària i salut comunitària

Catalunya va viure el novembre del 2018 una vaga de l’atenció primària mai vista i centrada en una paraula: dignitat. Metges de família van tallar carrers i avingudes fins a les portes del Parlament de Catalunya. La vaga es desconvocava dijous, 29, però un important nombre de professionals va continuar de vaga l’endemà, en una mostra que els pactes no van agradar tothom: –‘no era això’– és el que apareixia en xarxes socials. La vaga va acabar sense autèntiques transformacions que, si es planifiquessin, podrien proveir el sistema sanitari de sostenibilitat, qualitat, proximitat i més satisfacció per a professionals i ciutadans. I és que finalment la vaga es va convertir en una catarsi necessària per a dues dècades de falta d’inversions i descapitalització de l’Atenció Primària.

El moment actual insta a fer propostes de transformació en el marc d’una estratègia que sigui moderna, modèlica, exportable i cocreada per les organitzacions professionals que sempre han demostrat compromís amb el caràcter universal, públic i gratuït del sistema sanitari. Serà imprescindible que aquesta estratègia transformi el sistema sanitari sencer i les relacions entre àmbits assistencials: atenció primària, hospitals i centres sociosanitaris. Sense visibilitat i reconeixement recíproc d’aquests àmbits, el compromís dels professionals serà fugaç.

Els reptes de futur de l’Atenció Primària se centren almenys en tres dimensions:

La ciutadania. Envelliment poblacional, augment de malalties cròniques, degeneratives i de la dependència, de problemes psicosocials i de malestar emocional; canvis en l’estructura familiar i més solitud; increment de la població immigrant; més informació, noves necessitats i expectatives, amb més exigència de qualitat en els serveis prestats. Per aquesta realitat social ens farà falta una nova atenció primària reorganitzada, resolutiva, equitativa i comunitària que respongui a les necessitats i valors de les persones. I la ciutadania està preparada per avaluar el sistema segons la seva percepció de funcionament.

El finançament. Sistemes sanitaris com el nostre haurien de tenir assignat d’un 20 a un 25% del pressupost sanitari global i una estructura de governança per a atenció primària. Hi hauria un pacte (com amb les pensions) que permetés protegir el sistema i el ciutadà. El finançament hauria de ser públic, capitatiu i vinculat a l’assoliment d’indicadors de resultats en salut. La provisió de serveis s’ha d’obrir a noves fórmules de gestió més eficients que impliquin més autonomia i flexibilitat organitzativa i de gestió (també els recursos humans). I si això implica un canvi del marc jurídic del treballador públic, s’haurà d’afrontar, per a la salut de les persones.

Les organitzacions. El sistema sanitari disposa de prou informació per estendre les experiències organitzatives que han demostrat que funcionen, preservant l’àrea bàsica de salut com un element territorial que respon a valors de caràcter comunitari, cultural o educatiu. El centre d’atenció primària (CAP) ha de gestionar un pressupost propi, sent metge de família i infermer el binomi líder i coordinador que ha demostrat ser més efectiu, evitant la creació de dispositius que fragmentin l’atenció longitudinal, integral i continuada de la persona.

Models participatius

Els CAP han d’interactuar amb ajuntaments, ens locals, agències de salut pública i organitzacions ciutadanes. L’organització dels centres s’ha de centrar en models participatius de professionals clínicament competents, formats en gestió, i amb un lideratge propi. És evident que els centres poden incorporar noves professions per respondre necessitats ciutadanes, però hauran de dependre pressupostàriament dels CAP. L’atenció a la cronicitat, la complexitat i l’atenció domiciliària són competència de l’equip d’atenció primària, i cadascú arbitrarà l’organització i coordinació necessària per ser accessibles i donar resposta a les condicions cròniques complexes.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Tot això i més ha de ser compatible amb centres d’atenció primària universitaris, on es crea coneixement, investigació clínica, innovació i formació (grau i formació MIR). En els últims 40 anys els metges de família s’han guanyat la confiança de la població; i per tant, els centres d’atenció primària hauran de ser els elements centrals no només de l’accés al sistema sanitari, sinó també del control i seguiment de les persones que volem unaatenció continuada, longitudinal, pròxima, honesta, prudent, integral i de qualitat.