Anar al contingut

LA CLAU

Destronats

Ballesteros Emilio Naranjo

Destronats

Albert Sáez

Dues històries, 'El príncipe destronado' i 'Shrek', ajuden a entendre el fracàs de la investidura

Per intentar desxifrar el que està passant podem recórrer a un parell de pel·lícules. Els majors de 50 possiblement recorden una història sensiblera portada al cine per Antonio Mercero amb el títol de ‘La guerra de papá’, però inspirada en una novel·la del gran Miguel Delibes‘El príncipe destronado’. Explicava les peripècies del Quico, un nen de quatre anys desolat després del naixement de la seva germana petita. El seu sentiment d’arraconament el portava a una espiral d’entremaliadures de la qual només el deslliurava l’afecte de la criada, que ocupava el lloc de la mare semiabsent. El Quico superava finalment el trauma i quedava vacunat contra el narcisisme, i aprenia que en la vida no sempre es pot ser el centre del món. Els líders de la nostra esquerra no sembla que s’hagin curat del narcisisme i han deixat el país, als que els van votar i als que no, immers en una gran frustració. Des de la ruptura del bipartidisme el 2016, la política espanyola viu una regressió infantil que està minant la seva credibilitat tant o més que els greus casos de corrupció.

Els menors de 50 poden intentar entendre què ha passat recordant una de les pel·lícules més taquilleres de la seva infància: Shrek. Les peripècies de l’ogre i Lord Farquaad recorden, i molt, la peculiar relació que mantenen Pablo Iglesias i Pedro Sánchez. Sempre distants, sempre hostils, excepte en el breu parèntesi de l’última campanya electoral. L’ogre Shrek estava convençut que no seria ningú el dia que deixés de fer por, mentre que el presumptuós Lord Farquaad estava persuadit que no necessitava festejar la princesa perquè no es rendiria mai als peus de la bèstia dels pantans. Només el personatge del burro va resultar capaç de deslliurar-los de les seves misèries. En la investidura, tots els que van intentar propiciar l’acord entre Sánchez i Iglesias, des del PNB fins a Izquierda Unida passant per Bildu i Esquerra, no van aconseguir els seus propòsits, almenys a la primera. I amb aquest panorama milions de ciutadans comencen les vacances. Si de veritat els importa el que pensen, els protagonistes d’aquesta història s’haurien de quedar sense vacances i buscar la manera de sortir de l’encallador. A ningú a Europa se li va ocórrer dir que Sánchez "demanava usurpar el Govern" quan va pactar que Timmermans fos vicepresident de la Comissió. De la mateixa manera que a Macron no se li va ocórrer demanar a canvi la secretaria general de l’OTAN, que no és un organisme de la UE.