Suspens i al setembre

Pedro Sánchez no ha aconseguit ser investit president del Govern en segona ronda. Les negociacions amb Unides Podem (UP) per confeccionar un Govern de coalició d’esquerres van fracassar a causa de les diferències en la composició del Govern i enmig d’un trist espectacle de filtracions, retrets i acusacions mútues. La imatge de Pablo Iglesias a la mateixa tribuna del Congrés proposant a Sánchez una última oferta poc abans de la votació definitiva resumeix una negociació que pot qualificar-se de poc edificant.

Durant setmanes, la ciutadania ha assistit a la retransmissió en directe d’una negociació que no era tal, sinó una lluita pel poder a l’esquerra plena de desconfiança i animadversions personals que ja es va produir en el 2016 per la pretensió de Podem d’erigir-se en garant de les essències de l’esquerra. El PSOE i UP no han negociat un programa de Govern de coalició en el qual pactar acords, desacords i repartiment de responsabilitats, com passa als països del nostre entorn quan afronten amb serietat i responsabilitat aquesta tasca. La fallida investidura de Sánchez és la lògica conseqüència d’un plantejament tacticista que ha reduït un Govern de coalició en una baralla per ministeris i competències, sempre amb la vista posada a culpar l’adversari (que no soci) davant de l’opinió pública en cas que el diàleg naufragués, com així ha passat.

Més pendents del relat que de la gestió 

No és la primera vegada que passa. De fet, és la tònica des que la irrupció dels nous partits en les eleccions del 2015 va trencar els vells equilibris del bipartidisme. L’onzena legislatura (2015-2016) es va consumir en uns mesos sense que cap candidat aconseguís la investidura. La tretzena (2016) va tirar endavant després que una rebel·lió interna acabés amb la sortida de Sánchez de la secretaria general del PSOE. Si la pluralitat de partits és positiva i reflecteix millor la diversitat de la societat espanyola, la nova generació de líders que des del 2015 domina el mapa polític ha mostrat una lamentable incapacitat per superar el bloqueig i les línies vermelles que ells mateixos imposen. Generacionalment, han demostrat ser uns dirigents més preocupats per la construcció i la difusió d’un relat que per la gestió política, potser perquè saben que, afortunadament, l’estabilitat que ofereix la UE evita que mesos sense Govern o de desgovern es cobrin una factura insuportable en terrenys com l’econòmic o el monetari. Tot i així, la llista de problemes pendents d’Espanya (des de la reforma de la pensions a la crisi catalana, per citar-ne només dos exemples) exigeix dels partits i els seus dirigents altura de mires i tarannà negociador que costa trobar.

No l’han tingut el PSOE i UP (cada un amb la seva responsabilitat), però tampoc el PP i Cs, que també s’han abonat al bloqueig. Davant del no de la dreta, els partits nacionalistes bascos i ERC van preferir abstenir-se, cosa que en cas d’acord hauria facilitat la investidura. Un gest que s’ha de veure si es repetiria al setembre. Com va dir Gabriel Rufián en un discurs que va saber plasmar la frustració que estableixin molts ciutadans, especialment d’esquerres, al setembre l’escenari polític serà molt diferent de l’actual. I probablement més complex. 

Costa pensar que les ferides obertes entre el PSOE i UP cicatritzin a temps per recuperar la confiança i lleialtat que són la base d’una negociació seriosa. És difícil també imaginar que Albert Rivera abandonarà la retòrica incendiària i que Cs s’avindrà a tornar a la seva antiga vocació de partit liberal obert a governar amb dreta i esquerra. Una gran coalició a l’alemanya entre el PP i PSOE és, pel que sembla, tabú en la democràcia espanyola. Però no ens hem d’enganyar: unes noves eleccions serien una pèssima notícia. Erosionarien la confiança de la UE cap a Espanya. Suposarien que un Govern en funcions hauria d’afrontar la sentència del procés. I, sobretot, augmentaria la bretxa entre la política i els partits amb la ciutadania, un dels mals del sistema polític espanyol. Trobar fórmules per formar un Govern el mes de setembre amb una majoria parlamentària solvent no és tan sols una obligació constitucional; són els deures d’estiu inexcusables per a tota una generació política que aquest dijous ha suspès sense pal·liatius.