29 febr 2020

Anar al contingut

El tauler polític espanyol

Investidura líquida (i liquidada)

Investidura líquida (i liquidada)

Rafael Jorba

Els partits, de la vella i de la nova política, es poden permetre el luxe de la irresponsabilitat perquè actuen sota el paraigua de la UE

Reflexions tal com ragen. Ha sigut una investidura líquida (i liquidada), conforme amb els temps líquids que va descriure Zygmunt Bauman. La desintegració de la política, en altre temps articulada per sòlids lideratges. El que no es va negociar en tres mesos no s’ha pogut negociar en tres dies. No es plantejava un govern de coalició sinó dos governs paral·lels, resultat de dues cultures diferents: ni el PSOE ni Podem tenien cultura de coalició, però el PSOE tenia cultura de Govern i Podem no en tenia.

En aquests temps líquids la demoscòpia ha substituït la democràcia. Els grans partits es preocupen menys de buscar consensos que de subratllar els dissensos. Més que administrar les esperances gestionen les pors: la por a la foto de la plaça de Colón o la por a un Front Popular. El cas més paradigmàtic és el d’Albert Rivera: “Sí a Espanya; no al pla i a la banda de Sánchez” que es negociava a “l’habitació del pànic”.

Catàleg de la república independent d’Ikea

Es tracta d’una posició que està a les antípodes de la tradició dels seus socis liberals europeus, que han actuat històricament com a partit frontissa de socialdemòcrates i democratacristians. La vella política del PP, liderada avui pel novell Pablo Casado, ha ofert fins i tot un rostre d'una major solidesa. El programa de Pedro Sánchez s’assemblava més al catàleg de la república independent d’Ikea que a un programa de tall socialdemòcrata clàssic: reformes estructurals i la seva quantificació.

Pablo Iglesias va fer un pas al costat que es va poder llegir en clau de generositat, però també de prepotència: renunciava a una investidura bis que no li corresponia. No només la qüestió catalana, sinó també la política econòmica, l’escenari europeu i les relacions exteriors eren les pedres al camí. Només cal recordar, en relació amb el procés, que Iglesias va ser el primer líder d’un partit d’àmbit espanyol –i fins ara l’únic– que va emprar l’expressió “presos polítics” per referir-se a uns processats que no ho són per les seves idees sinó per imposar-les per la via unilateral.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La paradoxa de la sessió d’investidura és que en aquests temps líquids els nostres líders, de la vella i de la nova política, es poden permetre el luxe de la irresponsabilitat perquè actuen sota el paraigua de la Unió Europea i de les seves xarxes de seguretat, començant pel BCE. En els temps de les democràcies sòlides aquesta irresponsabilitat es pagava cara: recessió, inflació i devaluacions.

El cas més alliçonador és el de François Mitterrand i el seu programa comú amb els comunistes, que va incorporar al Govern després de la victòria electoral de maig de 1981 (una novetat a Europa, 'mutatis mutandis’, equivalent a la que hagués representat avui incorporar l’esquerra postcomunista en el Govern d’Espanya). Mitterrand va optar per la 'relance par la consommation' (el creixement pel consum) i als dos anys –març de 1983–, després de tres devaluacions del franc, va donar el 'tournant de la rigueur' (el gir cap al rigor econòmic) de la mà de Jacques Delors.

França no va poder permetre’s per més temps el luxe de la irresponsabilitat que avui es permeten els partits espanyols. Ara la diferència està que Espanya –la quarta economia de l’euro– té la xarxa de seguretat de la UE. En cas contrari, amb tres mesos morts des de les eleccions del 28-A i aquesta investidura líquida (i liquidada), la incertesa política hauria erosionat l’economia, començant per la divisa (la pesseta).

La retirada de les tropes de l’Iraq

Un altre exemple, en un context ben diferent, va ser la decisió de José Luis Rodríguez Zapatero, el 18 d’abril del 2004 –un dia després de prendre possessió com a president–, d’anunciar la retirada de les tropes de l’Iraq. Una decisió lloable, en compliment del seu compromís electoral, però que li va sortir gratis total. En cas de no haver-la pres com a país integrat a la UE, la decisió hauria tingut un preu en termes econòmics: els EUA podrien haver activat els mecanismes de càstig.

Zapatero passarà a la història com un president que va impulsar els drets de nova generació a Espanya, des del matrimoni entre persones del mateix sexe a la llei de dependència. Va saber gestionar en temps de vaques grasses, però no va emprendre les reformes estructurals, en clau socialdemòcrata, per afrontar després el cicle de vaques flaques.

Sánchez ha d’aprofitar aquesta investidura líquida (i liquidada) per a solidificar el lideratge i plantejar les reformes que Espanya necessita per a salvaguardar l'Estat de benestar. Ja sap que amb Iglesias i el que queda de Podem no es pot. Ha de canviar de paradigma més enllà del fals dilema: revàlida de setembre o noves eleccions.