Anar al contingut

Robatoris a Barcelona

Viure amb la inseguretat al cos

Viure amb la inseguretat al cos

Eva Arderius

La sensació d'impunitat ha fet que els ciutadans hagin decidit passar a l'acció, autoorganitzar-se

Precaucions bàsiques abans d’agafar el metro. Penjar-se la motxilla al davant, comprovar que les cremalleres estan ben tancades i agafar fort el mòbil o guardar-lo en una butxaca segura. No soc l’única que fa de forma instintiva aquest protocol de seguretat. És fàcil reconèixer altres viatgers que segueixen les mateixes pautes tot baixant l’escala de l’estació, que miren bé qui tenen al seu voltant quan entren al vagó o fins i tot trien una altra porta si veuen algú sospitós. Aquest és el problema, ara a Barcelona sembla que hi ha més delinqüents en potència. Els barcelonins ens hem convertit en experts a l'hora de detectar possibles carteristes, i moltes vegades, els prejudicis ens juguen una mala passada i ens equivoquem. Ens hem tornat més prudents i més desconfiats, més malfiats.

L’origen d’aquest estat d’alerta és la suma de diferentes factors com l’increment de delictes que confirmen totes les dades oficials, però també la informació que els ciutadans tenim a l'abast. Diferents comptes a les xarxes socials, alguns anònims i altres gestionats per veïns, expliquen gairebé en temps real tots els robatoris, baralles, incidències i coses que passen a Barcelona. Reporten el minut a minut dels successos de la ciutat. És una mena de Viquipèdia, un ‘Caso’ col·laboratiu que evidencia per què la Guàrdia Urbana i els Mossos estan absolutament desbordats.

El coneixement d’aquests fets, amb imatges i vídeos explícits gravats per testimonis, fa clarament augmentar la sensació d’inseguretat i porten als ciutadans a autoprotegir-se al marge de les institucions. Aquestes fonts d’informació que no passen cap filtre periodístic, que no segueixen cap codi ètic, que són addictives i de fàcil accés generen un gran dubte: ¿és bo saber-ne tant?

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La sensació d’impunitat ha fet que els ciutadans hagin decidit passar a l’acció. Han decidit que prefereixen autoorganitzar-se. Hi ha la sensació que la policia està al límit, que poc hi podran fer i que és millor prevenir, alertant dels carteristes amb descripcions detallades, informant dels punts calents de robatoris per evitar passar-hi i mostrar com algunes víctimes es defensen dels furts. La suma de vídeos i tuits cala i pot tenir conseqüències molt perilloses per a la convivència de la ciutat. L’únic positiu d’aquesta realista crònica negra és la seva funció de denúncia. Demostra que les coses no s’han fet bé i posa contra les cordes als que gestionen la seguretat, Ajuntament i Generalitat. ¿Com hem pogut arribar fins aquí? És evident que van tard, que hi ha molta feina per fer i pocs recursos per reconduir la situació. Ara tan difícil serà rebaixar les dades objectives dels delictes com que les institucions, els que saben, recuperin el relat de la seguretat que ara s’ha deixat, perillosament, en mans de les víctimes. No serà fàcil retornar la confiança i poder-se relaxar una mica al metro sense mirar de reüll a qui tenim al costat. Els barcelonins, la veritat, és que ho trobem a faltar.