28 febr 2020

Anar al contingut

La investidura

Sense cultura de coalició

DAVID CASTRO

Sense cultura de coalició

Rafael Jorba

¿El que no s'ha negociat des del 28-A -diumenge es compliran els tres mesos de les eleccions generals- es negociarà ara en tres dies?

El divendres passat, a tres dies de la sessió d’investidura, Pablo Iglesias va fer un pas enrere. No vol ser l’excusa perquè no hi hagi un Govern de coalició amb el PSOE. El líder de Podem va donar un mandat a Pablo Echenique perquè negociï “un acord integral de programa i equips per a tirar endavant la investidura". ¿El que no s’ha negociat des del 28-A –diumenge que ve es compliran els tres mesos de les eleccions– es negociarà ara en tres dies? Aquesta és la pregunta amb què arrenca demà el ple del Congrés. La resposta la coneixerem el dijous: Pedro Sánchez serà investit en segona votació si obté la majoria simple.

Mentrestant, no està de més recordar una obvietat que alguns obliden: la Constitució regula al seu article 99 la investidura del president del govern. Aquesta se circumscriu a exposar davant del Congrés “el programa polític del Govern que pretengui formar” i a sol·licitar “la confiança de la Cambra”. La designació dels altres membres del Govern es regula a l’article 100: “Seran nomenats i separats pel Rei, a proposta del seu president”. És a dir, clar i català, la sessió d’investidura ho és només del president i del seu programa de govern. Iglesias ha fet un pas enrere perquè tal vegada buscava una investidura bis que no li corresponia.

La falta d’una cultura de coalició a Espanya –no així en els governs d’algunes autonomies– explica que en aquests gairebé tres mesos des de les eleccions generals del 28-A s’hagi volgut començar la casa per la teulada. S’ha parlat més de càrrecs, vicepresidències i ministeris que no pas de programes. El problema rau en el fet que aquest dèficit no afecta només els partits de l’anomenada vella política –PSOE i PP–, sinó també les forces emergents de la nova política: Podem i Ciutadans. Pablo Iglesias ha anat liquidant els seus companys de viatge, i Albert Rivera ha renunciat a la centralitat i al paper de faedor de governs que han jugat històricament els seus socis liberals europeus.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En aquest context, cal esperar que Pedro Sánchez presenti un programa de govern detallat i quantificat. És difícil, per no dir impossible, que en tres dies sigui capaç d’aconseguir l’“acord integral de govern” al qual l’ha convidat Pablo Iglesias. Pot caure en la temptació de bandejar el programa i de continuar construint la casa per la teulada, és a dir, negociant ministeris amb Podem. Sánchez guanyarà el debat d’investidura, amb independència de si en surt elegit president, si és capaç de posar sobre la taula un programa de govern, de marcat caràcter social, i les dotacions pressupostàries amb què finançar-lo.

El 18 de desembre de 1931, en comentar la primera crisi ministerial de la Segona República, Gaziel comparava la sobrietat dels canvis de govern en les democràcies europees amb “el terrabastall, l’aparatositat i la gresca” que es produïa a Espanya: “¡Oh, immens país de la xerrameca! Els nostres polítics són com les cigales en ple estiu. Armen un soroll espantós, monòton i vacu, sobre l’ensopiment general del paisatge”. Tant de bo que no sigui així.