03 juny 2020

Anar al contingut

El conflicte català

L'article 155 segons el Tribunal Constitucional

L'article 155 segons el Tribunal Constitucional

Xavier Arbós

Si fa falta, reformi's la Constitució per donar més marge al Govern central. El que es va fer, i avala ara el TC, va ser políticament oportú, tot i que jurídicament discutible.

El Tribunal Constitucional (TC) s’ha pronunciat sobre els recursos contra l’aplicació de l’article 155 a l’anterior legislatura.  Ho ha fet en dues sentències (STC) datades del 2 de juliol: en la primera s’ocupa, amb el número 89/2019, del que va interposar Unides Podem, i la segona resol el que va plantejar el Parlament de Catalunya. Aquesta última, de fet, resumeix i reitera la doctrina establerta a la primera. A més, cal elogiar que estan ben estructurades i redactades, cosa que permet al lector seguir bé el fil dels raonaments.

L’article 155, en el seu primer paràgraf, indica que quan una comunitat autònoma incompleix la Constitució o les lleis, o quan atempta greument a l’interès general d’Espanya, el Govern central s’adreça al president de la comunitat per revertir la situació. Si les peticions no són ateses, llavors, i amb el mateix objectiu, planteja al Senat una sèrie de mesures.  La cambra resol, partint d’aquesta proposta. El segon paràgraf de l’art. 155 diu que, per a l’execució de les mesures aprovades pel Senat, el Govern “podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes”.

El caràcter excepcional de la limitació

El TC no ha d’insistir gaire a establir que a la tardor del 2017 van tenir lloc fets que encaixen amb el que preveu el primer paràgraf de l’art. 155. En el fonament jurídic (FJ) 6 els evoca, i la seva naturalesa inconstitucional i il·legal pràcticament ningú la discuteix. L’important és que el TC remarca, sobretot en el FJ 4 de la STC 89/2019, el caràcter excepcional de la limitació a l’autonomia que es deriva de l’article 155. Això significa que s’ha d’aplicar únicament en els supòsits greus que s’evoquen en el primer paràgraf, i amb l’objectiu de restablir la normalitat del funcionament de les institucions. Per això diu que l’aplicació d’aquest article “ de cap manera pot donar lloc a la suspensió indefinida de l’autonomia, i encara menys a la supressió institucional de la mateixa comunitat autònoma”.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquest és un límit clar. L’article 155 no és una «clàusula general habilitant per a la intervenció discrecional de l’autonomia», perquè ni el Govern de torn ni el Senat poden posar en marxa la seva aplicació sense constatar que es donen els supòsits que la permeten i que figuren en el paràgraf primer. No es pot imposar d’acord amb simples “apreciacions polítiques o de mera oportunitat”. És una mesura extrema a la qual només es pot arribar després d’haver intentat sense èxit mesures menys restrictives de l’autogovern.

La jurisprudència derivada de les sentències sobre el 155 destaca que l’autonomia és un element estructural de l’ordre constitucional. No és una cosa accessòria, que es pot paralitzar d’entrada o fins i tot eliminar-se. Referint-se a l’article 2, el TC diu que el “dret a l’autonomia es troba així proclamat en el nucli mateix de la Constitució juntament amb el principi d’unitat, en el si de la qual arriba al seu sentit ple”.

Convocatòria d’eleccions autonòmiques

Després d’això podem veure el que planteja en relació amb les mesures en què es va concretar la suspensió de l’autonomia. Es va destituir el Govern català i es va dissoldre el Parlament, convocant immediatament noves eleccions autonòmiques. El que permet el paràgraf 2 de l’art. 155 al Govern és “donar instruccions”, i això no és el mateix que destituir l’Executiu autonòmic i substituir el seu president en la convocatòria d’eleccions anticipades. El TC pretén salvar aquesta dificultat afirmant que “donar instruccions” és “una possibilitat, no un límit als òrgans constitucionalment cridats a l’aplicació de l’art. 155” (FJ10).

AQUÍ EL TC no em sembla convincent.  Referent a les atribucions dels poders públics s’imposa una interpretació restrictiva: només disposen d’aquelles que expressament se’ls atribueixen, i només poden fer allò que les normes els permeten. Més encara quan afecta drets, perquè l’autonomia és, en els termes de l’art. 2, un dret. Entenc que aquesta interpretació restrictiva pot dificultar l’aplicació de les mesures imprescindibles per restaurar l’ordre constitucional, però, tot i així, crec que ens hem de cenyir a aquesta interpretació. Si fa falta, reformar la Constitució per donar més marge al Govern central. El que es va fer, i avala ara el TC, va ser políticament oportú, tot i que jurídicament discutible. I aprofitar per integrar els límits clars que amb bon criteri s’han establert per a millor defensa del dret a l’autonomia.