28 febr 2020

Anar al contingut

Petit observatori

El dia que Cela i jo vam dormir junts

El dia que Cela i jo vam dormir junts

Josep Maria Espinàs

L'escriptor tenia fama de singular, i ho era, amic d'escandalitzar una mica amb les seves paraules i els seus fets.

Ara que no em resulta fàcil caminar se m’ha presentat un record, enyorança i tristesa, dels meus viatges a peu. Un reguitzell de caminades que vaig emprendre per diversos espais de la península. Una experiència plena de sorpreses, totes enriquidores. N’hi havia prou a posar-se a caminar i mirar. Quant temps fa ja d’això. El temps és una màquina d’esborrar, però de vegades oblida la seva feina.

I així recordo la nit que vaig passar amb el famós escriptor Camilo José Cela. Havia tingut relació amb ell a través de la revista 'Destino'. Cela tenia fama de singular, i ho era, amic d’escandalitzar una mica amb les seves paraules i els seus fets. Quan va saber que jo volia fer un viatge a peu em va dir que li agradaria unir-se. Molt bé, serem dos. Jo havia de programar la caminada. Ens hi vam posar d’acord i tot va anar bé.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La nit abans de començar el viatge havíem de dormir. I així ho vam fer, però al lloc més inesperat de la meva vida: en un gran paller. Suposo que a Cela li va agradar aquesta raresa. Era un paller molt gran, atapeït de palla. Vam dir "bona nit" i ens vam enfonsar. Cela i jo no ens vèiem, perduts en aquell monument de palla. Però ens vam adormir. Si no em falla la memòria, aquella nit ja no ens vam dir res més, no fos que a l’obrir la boca se’ns fiqués un bri de palla. Hi ha una dita que diu: "Qui de jove no treballa quan és vell dorm a la palla". Jo m’atreviria a dir: "Qui no treballa de jove és que té diners de sobres". 

La crònica d’aquell viatge tan singular la vaig escriure quan vaig tornar a casa. Va sortir primer la meva. Cela, en canvi, va tardar diversos anys a fer la crònica d’aquest viatge, adornada de filigranes literàries. Hi va haver qui va pensar que la història de la palla i el paller era una invenció de Cela. Quan vaig tornar a casa, vaig reflexionar: si es tracta d’un bon escriptor, la veritat i la ficció no són exigibles.