Mort i dogal

Quan llegeixin aquest article, Vincent Lambert potser ja serà mort. Després de la decisió del tribunal de cassació, l’hospital de Reims on fa més de 10 anys que hi viu com un vegetal, sense cap possibilitat de recuperar la consciència, l’ha desconnectat i ha deixat de subministrar-li l’alimentació artificial que fins ara mantenia l’aparença de vida. Això, si no hi ha un gir argumental de darrera hora. El cas, com segurament ja saben, ha generat molta polèmica, perquè una part de la família (amb la seva dona al capdavant) ha lluitat per aquest final mentre que una altra part (els pares i tres germans) s’hi han oposat amb vehemència, amb arguments provinents de la més estricta obediència catòlica. Judicis, batalles legals que s’han plantejat com una competició esportiva, el lamentable espectacle de dir que només Déu pot intervenir en el desenllaç final i que tot el que no sigui sotmetre’s al designi diví és un assassinat.

Lambert morirà perquè hi ha qui ha cregut més en la pietat que en no pas el dogal d’una ètica sense sentit, ancorada en principis integristes, ultramuntans. Si em permeten, és molt més cristiana la mort que no l’engany entossudit.